La memòria de la Retirada republicana vista a contracorrent

Oferíem aquest aspecte quaranta anys enrere els tres periodistes del diari L’Indépendant el dia que presentàvem a Perpinyà la nostra retrospectiva històrica sobre un tema fins aleshores tabú: la retirada republicana del 1939 a França. Ara se’n commemoren els 80 anys amb una colla d’actes institucionals, però aleshores encara es considerava incòmode mirar sota la catifa. Treballava de corresponsal a Barcelona del diari perpinyanès quan el company de la redacció René Grandó, a les envistes del quaranta aniversari dels fets, va plantejar d’abordar-los amb aportacions dels dos costats de la frontera. Després d’ampliar l’equip de treball amb un tercer membre de la redacció, Jaume Queralt, ens vam abocar a arxius, recerca de
supervivents i desplegament de fotos.

A França l’opinió pública debatia molt poc sobre la indigna rebuda dels republicans espanyols el 1939. Se’ns confirmava la sospita que no ens en sortiríem sense tocar sensibilitats encara molt vives. De fet, això ens esperonava. Un hàbit del nostre caràcter i de la nostra feina consistia a pronunciar-nos encara que fos a contracorrent de la postura més còmoda, tot i no imaginar que arribés a commocionar els lectors com ho va fer. 

La portada de l'edició dominical de L'Indépendant de l'11 de febrer del 1979 anunciava el primer capítol de la sèrie. Un requadre destacat proclamava: "Une rétrospective historique de L'Indépendant, documents de l'époque et temoignages sur l'exode des républicains espagnols. Enquête de René Grandó, Xavier Febrés et Jacques Queralt. Documents d'archives de L'Indépendant, d'après des photos de Chauvin".

Vam exposar com prop de 500.000 refugiats republicans havien entrat exhaustos en territori francès pel Pirineu català durant un període de poquíssims dies, entre el 27 de gener i el 9 de febrer del 1939. El volum del fenomen, la concentració en poques dates d'hivern i la imprevisió de les autoritats franceses van provocar un dels èxodes més colpidors de la història recent, vivament inscrit a la memòria.

A la redacció del diari, al carrer i als diferents ambients socials se’ns acostaven persones commogudes, de vegades fins les llàgrimes, pel to del relat que acabaven de llegir. Ens asseguraven que veien restituït públicament per primer cop aquell episodi, la duresa dels fets i la brutalitat de la rebuda francesa. Altres reaccions van ser hostils, com ja havia passat el 1939, però la gran majoria expressava la satisfacció de veure la seva història dignament reconeguda després de dècades d’escarni, silenci o dissimulació. Eren els supervivents del mar de nàufrags menyspreats.

Amb el material acumulat vam elaborar el llibre Vous avez la mémoire courte. Després vam ampliar-lo amb el nou títol Les camps du mépris, que ara va per la setena edició, si no em descompto. René Grandó, Jaume Queralt i jo hem mantingut l’amistat nascuda d’aquell treball. Cada vegada que ens retrobem ho fem amb una fraternitat que sabem d’on ve: del reconeixement degut a aquells perdedors.