Els monestirs romànics representen coses que no ens expliquen

Ahir vam anar a escampar la boira amb l’amic Josep Lloret al voltant dels dos esplèndids monestirs romànics veïns de Sant Miquel i Sant Tomàs de Fluvià. Es troben separats per només 5 km de distància, a la plana de Figueres, amb una llibertat apartada i pròpia. Vam recorre’ls per fora i per dintre, però als visitants no ens expliquen la misèria del feudalisme que representen, l’enorme desigualtat entre els senyors medievals o els monjos (les dues xarxes de poder coordinades) en comparació amb la mà d’obra que construïa els seus castells i monestirs. També caldria tenir-ho present quan els admirem avui. Els monuments restaurats per l’erari públic han de reflectir la societat de l’època, no només la dels antics o actuals propietaris. La inversió que s’hi fa és inversament proporcional a la informació per interpretar-los que s’ofereix. L’acta de consagració del monestir benedictí de Sant Miquel de Fluvià data de l’any 1066. Quatre segles més endavant va ser reformat i fortificat amb els merlets que coronen els murs de l’església i el magnífic campanar quadrat d’estil llombard. El 1835 els monjos van marxar, el 1853 es va desamortitzar (posar a la venda i utilitzar com a instal.lacions agràries) i actualment torna a
ser església parroquial, després de les restauracions realitzades per la Diputació de Girona el 1988 i el 2010.

Al municipi veí de Torroella de Fluvià, el monestir de Sant Tomàs de Fluvià ha viscut una trajectòria similar. El 1982, durant les obres de consolidació, s’hi va descobrir pintures murals romàniques de gran interès, entre les quals un Crist en majestat (un pantocràtor) a l’absis. Van ser traslladades al Centre de Conservació i Restauració de Sant Cugat del Vallès. Un cop restaurades i col·locades en un suport sintètic, van tornar a Sant Tomàs. El 2014 es van col.locar de nou les dues campanes del campanar. També és església parroquial i s’hi celebra missa només els primers diumenges de mes.

El paper de punt de referència sobre el mapa que jugaven els monestirs i castells a l’Edat Mitjana avui el juguen els restaurants al mateix territori. Vam dinar a Can Casadellà del municipi de Serra de Daró un suquet d’anguiles que els constructors d’aquells esplèndids monuments medievals no podien ni somniar. A la tarda va entrar tramuntana i el Canigó nevat lluïa a l’horitzó com el millor pantocràtor de tots.