Elogi de l’avorriment ben entès i laboriosament treballat

Amics i coneguts em diuen que sóc una persona molt activa, que no paro, que faig una quantitat d’activitat superior a la d’ells. En canvi a mi m’agrada parlar-los de l’avorriment. Tinc la delicadesa de no personalitzar, però la qüestió em sembla d’una importància, d’un pes específic inescamotejable. No té a veure amb la quantitat d’activitat, sinó amb la percepció de profit que se’n treu, amb el nivell de satisfacció que proporciona. Per als uns, estar tot el dia mirant el sostre del menjador o qualsevol altra immobilitat similar pot constituir una activitat més intensa i gratificant que no pas anar amunt i avall sense aturador, sense rumb i sense plaer. L’avorriment o la plenitud no depenen de la quantitat de moviment, sinó de l’estat mental de l’interessat. En
aquest sentit, l’avorriment pot ser ell mateix un sentiment de plenitud per a alguns, en alguns moments, encara que això no sigui el més freqüent. A la societat actual la hiperactivitat està més ben considerada com a sistema útil de tapar forats. La ficció del consumisme no educa per avorrir-se. Tot al contrari, ho desprestigia.

En realitat el fet d’avorrir-se deriva més de la resposta interior que cadascú dóna als fets que no dels fets mateixos. Avorrir-se és un verb reflexiu, una acció que s’infligeix un mateix, subjecte i objecte alhora. Els dies ensopits, invertebrats, sense un aglutinant precís poden durar, però això no ha de modificar el pla de treball.

El magnífic “Elogi de l’avorriment” pronunciat pel poeta i premi Nobel Joseph Brodsky com a conferència de graduació davant dels estudiants del Darmouth College el 1989, comença amb la frase lapidària i clarivident: “Una part substancial del que us espera a partir d’ara estarà dominada per l’avorriment”.

Com a encapçalament del discurs, publicat posteriorment al llibre Del dolor y la razón, hi va posar la quarteta del seu admirat W.H. Auden:

Però si no aconsegueixes conservar el teu regne
i, talment com el teu pare abans que tu, arribes
allí on el pensament acusa i el sentiment es mofa,
creu en el teu dolor. 

Creure en el propi dolor, positivar-lo i entendre’l, ajuda enormement a no confondre l’avorriment amb l’infortuni. Saber-se avorrir només pot ser el privilegi resultant de l’activitat, no pas de la inactivitat.