En alguna ocasió m’han portat a l’illa de Portlligat per fer-hi un sumptuós esmorzar de motxilla a base de ceba i anxova (més algun paté francès i algun embotit ibèric), amb coca de pa de la fleca de l’Àngel, una ampolla de vi i un cigar havà. El corn de l’abundància surt d’una petita motxilla de l’amic capaç de conduir-nos-hi a rem malgrat el grop de tramuntana i fer-nos voltar tota l’illa a peu abans de procedir a l’àpat, gràcies un coneixement del terreny terrestre i marítim imbatible i a un paladar també molt ben entrenat. Són amfitrions, esmorzars i escenaris que no s’obliden. La badia de Portlligat deu el nom a l’illa de sis hectàrees que “lliga” o tanca el petit port natural. L’illa és la clau de volta que fa possible la bellesa redossada del paratge, la seva ingravidesa
tancada, íntima, com atuïda.
L’agost del 1930, ja vinculat amb Gala i expulsat pel pare de la casa familiar de la riba d’es Llaner, Dalí va comprar a Lídia Noguer Sabà la primera de les barraques de pescador a Portlligat. Després de la Guerra Civil va decidir construir-hi la seva residència i taller, un cop retornat dels Estats Units el 1948 amb celebritat i amb dòlars.
tancada, íntima, com atuïda.
L’agost del 1930, ja vinculat amb Gala i expulsat pel pare de la casa familiar de la riba d’es Llaner, Dalí va comprar a Lídia Noguer Sabà la primera de les barraques de pescador a Portlligat. Després de la Guerra Civil va decidir construir-hi la seva residència i taller, un cop retornat dels Estats Units el 1948 amb celebritat i amb dòlars.
La nova casa de Dalí no privatitzava l’indret del tot, el petit moll continuava sent utilitzat pel reduït nombre de pescadors de Cadaqués. L’accés a la platja és lliure, però Dalí i Gala n'eren els únics residents i volien continuar sent-ho.
La propietat del pintor no es va estendre a l’illa del davant perquè des del 1958 pertanyia al secretari de la Diputació de Barcelona, Lluís Sentís Anfruns, ben relacionat amb les autoritats del moment. No hauria estat fàcil comprar-li la privilegiada possessió, que aleshores utilitzava amb la seva família, a la casa que havia ampliat. El 1986 l’alemany Edckart Schubel va comprar-la per 70 milions de pessetes amb intenció de construir-hi diverses cases, tal com permetia la legislació urbanística fins a un 7% de la superfície global.
L’ajuntament de Cadaqués va suspendre el 1988 la llicència d’obres mentre redactava un nou pla especial de protecció integral, alhora que en promovia la recompra per part de l’administració pública, formalitzada el 1995 per la Diputació de Girona per un import de 110 milions de pessetes.
Durant els vint anys d’aquell interregne, la casa de Sentís es va convertir en refugi de vacances d’allò que anomenaven hippies. La Guàrdia Civil calculava que al pic de l’estiu s’hi concentraven 200 esquàters en acampada lliure.
Va emergir el protagonisme de “l’alcalde de l’illa”, l’esquàter valencià Joan López, el qual es va guanyar la simpatia de la gent fent de barquer durant cinc anys. De juny a octubre, per una aportació voluntària d’un euro i vint cèntims, a bord de la seva barqueta ajudava a travessar el braç de mar d’escassa profunditat i d’uns quaranta metres de llarg que la separa de terra ferma. No necessitava remar, es limitava a estirar la corda amarrada als dos extrems del curt trajecte.
El 1997 van enderrocar totes les edificacions subsistents a l’illa de Portlligat. Un helicòpter es va endur 1.200 metres cúbics de runa. Posteriorment, alguns furtius hem fet a aquesta illa esmorzars de motxilla inoblidables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada