Record en viu de la “lozana andaluza” a Roma

Mentre escrivíem a quatre mans el llibre Roma, passejar i civilitzar-se, Rossend Domènech em portava alguns dies a dinar o a sopar amb amics, per exemple a casa de l’actriu Maria Rosaria Omaggio, després que jo l'hagués contemplada in puribus naturalibus a la pantalla gran com a protagonista de la pel.lícula La lozana andaluza i a les revistes de “destape” de la seva època de joveneta turgent i desacomplexada. Els papers de Venus sempre han estat difícils d’interpretar, al cinema i a la vida real, pel despullament no només vestimentari que exigeixen, sense més artificis que el
talent natural. Maria Rosaria Omaggio se’n sortia amb elegància. Eren unes vetllades distretes, sopars de llargues i animades sobretaules. A l’amfitriona li agradava voltar-se d’amistats joves, dintre de la seva lluita contra el fatídic pas del temps. Alguns dies apareixia una guitarra i tots plegats corejàvem el tema popularitzat per la cantant Mina:

Invece no, invece no, la vita è quella che tu dai a me.
In guerra tutti giorni sono viva, sono come piace a te.
Ti odio, poi ti amo, poi ti amo, poi ti odio, poi ti amo...
Non lasciarmi mai più, sei grande, grande, grande come te,
sei grande solamente tuuu...

Maria Rosaria Omaggio presidia la trobada amb una caiguda d’ulls, un somriure indesxifrable i una hospitalitat complaguda. La novel.la Retrato de la lozana andaluza es troba a bastament reeditada com a clàssic del gènere picaresc, escrita pel clergue andalús Francisco Delicado sobre les arts amatòries més atrevides, ambientada a Roma i impresa a la llicenciosa Venècia l’any 1529.
Arran d'una de les rerdicions, Juan Goytisolo escrivia: "La llista de raons d'amiració per la modernitat atemporal de La Lozana seria interminable. Tota nova edició  és una bona notícia: la confirmació que el seu ric cabal creatiu raja lliurement".
Per a mi té la cara precisa, la pell alabastrina i la caiguda d’ulls de Maria Rosaria Omaggio i el so de les cançons d’aquelles vetllades romanes a casa d'ella.