La Gioconda està d’aniversari, la gernació davant del quadre augmentarà

No em molesta la gernació exagerada que s’agrumolla cada dia davant de la Gioconda al Louvre. Fa temps que conec el quadre i amb remirar-lo de lluny en tinc prou. Al contrari, celebro que sigui el museu més concorregut del món i que els visitants hi acudeixin. Aquest any encara n’hi haurà més, pel cinquè centenari de la mort de Leonardo Da Vinci i les commemoracions programades, tot i que la Gioconda no es mourà d’on és ni el seu enigmàtic somriure tampoc. Sempre m’ha semblat discutible el costum d’anar inexcusablement de museus quan es visita una ciutat, com si formés part insortejable del circuit establert. Jo no ho faig. Generalment només hi torno si tinc un motiu precís i
renovat, no per costum. Excepte al Louvre, l’únic al qual torno sempre, amb motiu o sense. És un espectacle en ell mateix i una de les millors passejades parisenques, a més de les peces eminents que conté i les exposicions que organitza.

De bon matí acudeixo a fer la cua abans que no obri les portes, quan a l’estiu tot just acaba de clarejar o a l’hivern encara fa fosc i regna una temperatura impertinent. De manera que al moment d’entrar experimento una satisfacció guanyada amb una mica d’esforç i per tant doblement gratificant.

Faig un cop d’ull a la Victòria de Samotràcia, a la Venus de Milo i la Gioconda, però em fixo més en dues altres coses que m’hi fan tornar: el ballet dels visitants i la vista cap a l’exterior que ofereixen els finestrals de l’antic palau reial, abocats a l’aire lliure dels jardins de les Tulleries. Són l’obra que em commou més. Els 200 milions d’euros de pressupost anual del Louvre (100 de l’Estat i 100 d’ingressos propis i mecenatge) inclouen el manteniment dels jardins de les Tulleries, que per a mi són la seva peça mestra.

El Louvre i París en general sempre renoven alguns atractius, encara que a la primera oportunitat alguns dels seus vells amants ens escapem de la cua per anar a recórrer de nou el Jardí del Luxemburg, passejar pels molls del Sena o sentir de nit les nostres passes a la Place des Vosges. També a París ens van ensenyar que la nostàlgia és un error.