Ferida oberta: 80 anys de la retirada republicana a França

Una dels principals capítols de la Guerra Civil va ser la retirada a França per la frontera catalana de mig milió de civils i soldats en quinze dies, del 27 de gener gener al 10 de febrer del 1939. La magnitud sense precedents d’aquell èxode i la duríssima rebuda aplicada per França tindria enormes conseqüències. Després de la batalla de l’Ebre les tropes franquistes havien desplegat un ràpid avanç als 250 km que separen Tarragona de la frontera francesa. Barcelona, Girona i Figueres van caure sense resistència, com ho faria més tard Madrid. La retirada de les tropes republicanes no va ser cap desbandada caòtica, la pràctica totalitat van passar la frontera en formació a les ordres dels seus oficials. El govern republicà continuava controlant el 30% del territori: la capital madrilenya i la costa mediterrània entre Almeria i València. En aquelles importants reserves militars es basava la política de "Resistir es vencer" mantinguda pel cap del govern, Juan Negrín,
com a única possibilitat de pressió de cara a un final pactat.

Sobre la retirada continuen existint dos tons massa diferents per ser considerats verídics en bloc. Els franquistes, així com els republicans partidaris d’una rendició sense condicions, posaven l’accent en l’enfonsada, la desorganització, la derrota. Els fidels a la política negrinista subratllaven l’ordre dintre del possible, els esforços de dignitat mantinguts enfront del derrotisme als propis rengles, inclús al més alt nivell d’algunes autoritats de la República.

Uns 260.000 combatents es van veure amuntegats als camps de concentració de les extenses i successives platges d’Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès sense cap instal.lació d’abric. Quasi la mateixa xifra de refugiats civils van ser dispersats a l’interior de França. Tres quartes parts de tots plegats ja havien tornat a Espanya a finals del 1939, on la sort que els esperava no era més favorable, com tampoc per als qui es van quedar a França en vigílies de la Segona Guerra Mundial i l’ocupació alemanya.

L’estudi de la retirada republicana a França ha patit desenfocaments persistents. En primer lloc, considerar-la una fugida caòtica. En segon, no discernir entre els dos components distints de civils i soldats. A continuació, desconèixer la geografia concreta dels diferents passos fronterers utilitzats. També, pretendre eclipsar mitjançant l’operació d’evacuació dels quadres del Museu del Prado la sortida més tèrbola del patrimoni econòmic republicà. Finalment, confondre la brutal nuesa dels camps de concentració a les platges rosselloneses durant les primeres setmanes de reclusió amb la gradual organització posterior. En tots els casos, la primera llegenda a caure seria que França va fer el que va poder.