No tot decau a Portbou, el restaurant Voramar ho demostra

La renaixença del restaurant Voramar de Portbou (no confondre amb el veí Miramar de Llançà) és també una història d’amor i superació. L’establiment regentat durant llargs anys davant la platja per Domingo Jamàs i Maria Josep Garbí havia de passar el relleu als fills Míriam i Pau. La Míriam es va enamorar del jove cuiner del restaurant Passatges situat al costat mateix i s’hi va casar. Ara Guillem Gavilan és el xef del Voramar, la Míriam la cap de sala i en Pau el xef dels postres. El relleu ha donat resultats esplèndids. Ahir hi vaig menjar un arròs de calamars i bolets insuperable (foto Quim Curbet). El poble de Portbou s'ha vist reduït a 1.100
habitants, una quarta part que el 1930. Encarna la imatge viva de la decadència, per la caiguda del trànsit duaner i ferroviari, però el turisme fa que conservi cinc restaurants en activitat.

La decadència ha tingut un narrador, el periodista Ramon Iglesias, fill de Portbou, al dietari que manté cada diumenge al Diari de Girona. El “rovellat esquelet ucraïnès” de la gran estació, la “gallinàcia línia fronterera” del tren convencional, l’error de l’antic govern municipal d’abandonar el projecte de centre cultural Walter Benjamin a l’Ajuntament vell que “cau a trossos” o el qualificatiu de “municipi més arruïnat de la demarcació”, són frases seves.

En aquest context, la renaixença generacional del restaurant Voramar encara té més mèrit, més atractiu i més sabor. Saber renovar-se i fer bé les coses converteix el món en una mica més noble, activa l’empatia, fomenta la fe en què cadascú pot canviar el seu destí i compensa el pendent de sempre cap a la destrucció. En contra del postulat filosòfic de Parmènides de que tot ésser és únic, immutable i immòbil, Heràclit es va alçar per sostenir que l’important en la naturalesa humana és el perpetu fluir de les coses.

No és cert que a Portbou hi prevalgui una mentalitat avara, nuosa i retrospectiva. Té el particular encant d’un lloc atractiu i tenebrós alhora, entrellaçat de duresa i tendresa, és a dir d’humanitat. Dintre d’una geologia aspra, esgarrapada, brusca i de color d’asfíxia, exhala la suor de les locomotores, el perfum de la farigola i el silenci de la solitud. Ahir divendres era dia de mercat i revifava una mica, potser també perquè bufava fort de llevant al matí i va entrar la tramuntana al migdia.

A alguns els deu semblar l’escenari somniat per desplegar la hipèrbole dels drames romàntics o els estats flotants de la poesia decadentista perquè l’idealisme que practiquen és un procés d’ignició mística alimentat amb quatre llumins, tot el contrari de la civilització i de l‘intent de comprensió de l’estat de les coses concretes.

En realitat Portbou desafia el futur contra calendaris, tarifes i horaris, contra aquells que només busquen el benefici d’uns quants i sembren la mort. El restaurant Voramar és un cant de fe en la vida i en la veritat moral indoblegable d’un bon arròs de calamars amb bolets.