Mont-ras és un poble curiosíssim, encara més de la mà de Martí Sabrià

Mont-ras és un poble curiosíssim, independitzat de Palafrugell el 1858, extremadament discret i feliç, quasi secret i amb una abundància lluminosa de llimoners. Malgrat trobar-se a l’interior, va obtenir una franja de la costa perquè els mossos poguessin fer el servei militar a la Marina. Avui suma 1.800 habitants al costat dels 23.000 de Palafrugell, però al seu petit terme concentra una indústria multinacional (s’hi fabriquen cada any 2.500 tones de gomes d’esborrar Milan, des del 1918), un celler ultramodern de producció de vi, mitja dotzena d’actius restaurants, destacats xalets d’arquitectes com Pepe Pratmarsó i Ricardo Bofill, un càmping nudista i un prostíbul de visibles dimensions. Al mas familiar de cal Mariner hi viu Martí Sabrià, que dirigeix des de fa
quaranta anys el Grup Costa Brava Centre, cooperativa empresarial de serveis hotelers a 450 establiments de la demarcació.
En realitat Martí Sabrià dirigeix més coses. La llista seria llarga, però ahir vaig anar a visitar-lo en la condició d’habitant de Mont-ras i gentleman-farmer de les llimones de ca seu, sobre les quals afirma la llegenda que són capaces de substituir la ginebra del gin-tònic. Martí Sabrià és una de les particularitats del curiosíssim municipi.

Me’l va fer recórrer de dalt a baix, començant per l’olivar de Canyelles, seguint per la Font del Rei i acabant per les recòndites cases d’autor. Tot seguit vam anar a dinar arran de mar a Llafranc. El restaurant Ca la Blanca de l’hotel Llevant era tancat per reformes i vam acabar al Nomo, al far de Sant Sebastià, que també manté relació amb les iniciatives de Martí Sabrià. Ens hi van servir un majestuós roger fresc de bona mida, marinat en cru i enter (l’establiment és de cuina japonesa). Estava indiscutiblement deliciós, però per alguna raó em va semblar que entre un roger cuinat damunt d’una delicada brasa o bé marinat en cru a la japonesa hi ha la mateixa diferència que entre la intel.ligència i la psicologia animal.

La terrassa de l’establiment ofereix una sobretaula recollida i alhora grandiosa damunt les anfractuositats del cap de Sant Sebastià. Després de molt discutir vam arribar a la conclusió que les coses s’han de fer bé i que les coses ben fetes són cares. Pot semblar una conclusió molt bàsica, esquemàtica i de mínim comú denominador, però potser no ho és en tant dintre del context de la llarga conversa.

A la sortida del restaurant vam fer una reverència sincera al mirador panoràmic que porta el nom del vell amic Joaquim Turró i Rosselló. Jo vaig repetir-la una segona vegada, discretament, en passar al final de la baixada pel pla de Boet i el pont d’en Casaca. Aquest paisatge precís ha inspirat alguns dels millors paràgrafs de la literatura universal. Vegeu el famós capítol “El genius loci en la meva situació personal i en la meva obra literària” –el títol ja és tot un programa--, a la pàgina 474 del volum El meu país de l’Obra Completa de Josep Pla.