Mercè Managuerra o la necessitat vital d’un teatre lliure

L’actriu Mercè Managuerra, després d’una llarga carrera, va fundar i dirigir durant els últims deu anys la petita sala de teatre barcelonina Akademia. Quan va tenir la impressió que ja no complia les seves expectatives, va decidir crear-ne i dirigir-ne una altra. La nova sala acaba d’obrir aquest cap de setmana amb el nom de Dau al Sec, al carrer Salvà núm. 86 del Poble Sec, a una antiga fàbrica de joguines construïda el 1910. Vaig afanyar-me a acudir aquest dissabte a l’última representació de l’obra inaugural. No em va dir gran cosa, probablement per la llastimosa manca de modernitat de la meva cultura teatral. Però em va

entusiasmar assistir al naixement d’una sala de teatre.

També hi vaig anar perquè acabava de llegir una entrevista de la Managuerra, feta per Xavi Pardo a la revista EntreActe, amb la imatge adjunta del fotògraf Iván Moreno: “Jo només vaig viure d’això els deu o dotze anys de la meva carrera, quan actuava al Romea i feia televisió. No es pot viure d’aquesta professió. I menys si ets una dona. A partir dels 35 ja no et criden, caus en l’oblit. L’edat és una cosa molt mal portada en aquest món. A mi la fórmula de l’èxit no m’interessa en absolut. És la carta fàcil: crear un star system a través de la televisió i apostar-hi fins a la sacietat. Jo no estic al teatre per això. El meu camí és molt més àrid, de picar pedra, d’aixecar les coses des del convenciment. M’agradaria acollir projectes compromesos i arriscats, obrir les portes a les companyies joves i ajudar-les a fer possible el seu art, donar-los una part més gran del taquillatge. Aquesta no serà una sala per a guanyar molts diners, però sí per provar-hi coses. Si neixen aquestes sales, si la gent hi va, és perquè hi ha necessitat d’art. Sense l’art no es pot resistir tanta barbaritat”. 

La nova sala Dau al Sec no tindrà una programació estable i permanent, obrirà al ritme de les propostes que rebi o que generi. Mercè Managuerra no s’hi limitarà. El març vinent actuarà a l’adaptació d’El mercader de Venècia shakespearià que es presentarà al Versus Teatre barceloní, a la qual encarnarà el personatge masculí de Shylock.

Em deleixo de veure el pròxim Shylock de la Managuerra. A l’obra El mercader de Venècia l’únic culpable no és pas el banquer Shylock. William Shakespeare mostra que cadascun dels protagonistes enfrontats, ja sigui creditor o deutor, té motius per reclamar i per nodrir la rancúnia. La raó no és mai simple, oscil.la entre moltes capes de matisos. Però el volum de responsabilitat no és comparable. Al capdavall, gràcies a una argúcia legal, Shylock no arriba a cobrar la lliura de carn humana que reclama tan odiosament. A la realitat actual, en en canvi, els banquers se l’han cobrada amb escreix i amb interessos.