"El puente del mar azul”: una gran notícia que no hauria de ser-ho

S’acaba de traduir al castellà El pont de la mar blava, de Lluís Nicolau d’Olwer. Que els grans llibres catalans es tradueixin al castellà no hauria de ser res d’estrany, però ho és. Aquest ha trigat noranta anys, d'ençà la primera edició del 1928. Parlo d’un dels llibres més fascinants de la literatura catalana, el viatge de l'hel.lenista, llatinista i polític Nicolau d’Olwer al llarg del Mediterrani per seguir al rastre de Ramon Llull durant l’expansió comercial catalana medieval i retratar l’actualitat d’aquells escenaris. Va fer-lo en condicions difícils, exiliat per la dictadura militar de Primo de Rivera, abans de ser-ho de nou per la de Franco. El professor de literatura llatina medieval de la Universitat de Barcelona també era regidor de l’Ajuntament per la Lliga, de la
qual va sortir per crear Acció Catalana Republicana. En representació d’aquest partit seria diputat a Corts i ministre d’Economia del primer govern de la II República, abans de de ser nomenat governador del Banc d’Espanya el 1936, mantenir el càrrec durant la Guerra Civil i exiliar-se tot seguit a Mèxic, on moriria el 1961.

El pont de la mar blava és un dels poquíssims intents d’exposar de forma intel.ligible l'expansió catalana al Mediterrani. El vaig utilitzar com a llibre de capçalera del meu periple El Mediterrani ciutat, publicat el 1984. El seu capítol sobre la ciutat siciliana de Siracusa és una petita meravella. 

Davant la cèlebre Venus del museu de Siracusa, Nicolau d'Olwer va escriure: "Admeto que les seves formes són massa robustes; fins i tot accepto que manca d'idealisme (i això és molt dir tractant-se d'una estàtua acèfala). Encara li confessaré més defectes, si voleu. Mireu-la bé, però, us dic ara: contempleu aquesta superba factura anatòmica, observeu la morbidesa d'aquestes carns, on la mà faria presa; repareu la lleu tremolor d'aquesta espatlla, com si vingués de ferir-la una alenada freda; fixeu-vos en la vida que pren tot el seu cos de les vetes amb prou feines visibles del marbre: diríeu la blavor de les venes sota una pell immaculada. ¿No voleu que sigui la deessa naixent de les ones? Bé: és una dona sortint del bany. És la dona en la plenitud seductora de les seves gràcies. No té cap? Millor. Damunt el cos torbador i admirable poseu-hi la testa somniada, la dels ulls on ameu d'emmirallar-vos, la dels llavis que us són més dolços".