Conte de Nadal: la República, la Yoli i la Guineueta

La sortida de la parada de metro Llucmajor (Línia Groga) m’estampa contra el monument a la I República que s’alça a la plaça, un nu femení al.legòric de grans dimensions, una madonna laica i feminista, obra de l’escultor Josep Viladomat. El sol llevant del matí imprimeix al bronze un esclat encara més viu, amb el braç esquerre alçat per brandar les fulles de llorer que simbolitzen la victòria o potser la pau, la pietat i el perdó. Miro la República als ulls i li dedico una jaculatòria. Tot seguit enfilo el Passeig de Valldaura, l'ampli bulevard que suma quatre fileres de magnoliers, pollancres i palmeres. Segueixo les mestresses de casa que arrosseguen el carretó d’anar a comprar i de seguida em situen al portal renovat del mercat de la Guineueta. Al centre del recinte veig la llarga barra del Bar Yolanda plena de plats en exposició. Una noia rossa feineja als fogons d’esquena al públic. Aleshores pronuncio la contrasenya: “Bon dia, Yoli”. Ella es gira, em llança una mirada amable darrere les ulleres de muntura negra de carei i m’ofereix el millor somriure de benvinguda, sense deixar de remenar la paella o la cassola. Em fixo inevitablement en el plat que està enllestint en aquell moment. Tots els altres de la barra també els ha cuinat ella des de les cinc del matí, excepte potser el cap i pota,
que sempre és més bo l’endemà de cuinat.

Trio la truita de poma sense patata que la Yoli broda com una obra mestra personal, lleugera, esponjosa, quasi etèria. El seu marit o els seus fills me la serveixen amb unes llesquetes de pa amb tomàquet xopes del millor oli i una copa de cava. Puc seure a la còmoda barra allargada o a les taules del voltant, inclús a la terrassa del mercat si fa bon dia.

La Yoli no abandona ni un moment la posició als fogons, però escruta de cua d’ull el resultat del plat un cop servit, el grau de satisfacció del client. Yolanda Ferrer Pérez m’explica mentre cuina que, amb el marit Paco Martín Prada, van obrir aquest bar al moment de la penúltima renovació del mercat, l’any 1999, i que no han parat des d’aleshores. Tot ho cuina ella, això salta a la vista. És una de les millors cases de menjars de la ciutat.

Surto complagut del mercat de la Guineueta. Observo les quatre fileres de magnoliers, pollancres i palmeres del Passeig de Valldaura. Torno a mirar als ulls l’estàtua de República i comprovo que esbossa als llavis el mateix somriure que la Yoli i que el meu.