Oda petita als cargols de Campllong, l’endemà de la pluja

Els amants dels cargols pensem que és l’ostra de la terra i que el centre del món se situa a la petita localitat gironina de Campllong. Suma quatre o cinc restaurants especialitzats i una llarga anomenada, des que Josep Barris i la seva dona Nita Solench hi van obrir el primer l’any 1949. Ahir divendres, l’endemà de la pluja torrencial, vam anar-los a tastar al restaurant Local Social, obert a l’interior del flamant centre cívic del poble. A les nostres sortides amb dinar ens agrada fer una caminada pels voltants, ja sigui per obrir la gana o per fer baixar l'àpat. Ahir vam agafar el camí entre Campllong i Sant Andreu de Salou, un poblet de 150 habitants dispersos a quatre veïnats diferents, que
després de la pluja em va semblar infinitament més bonic que el millor paisatge de l’English country als Costwolds o de la Toscana a Montepulciano.

Una parella de paletes estaven reparant amb parsimònia l’escala d’entrada a l’església parroquial. Al voltant del cementiri isolat despuntava el grup de xiprers més elegants que hagi vist mai, xops i erectes. Li vaig dir al meu acompanyant i autor de la foto adjunta, Quim Curbet, que abans de morir-nos hem de visitar de nou l’Oxfordshire o San Biagio a Montepulciano, per confirmar que els arbres no hi superen la bellesa d'aquests de San Andreu Salou. Ell va opinar que el primorós paisatge que recoríem se situa a mig camí entre la Toscana i Oklahoma, per l’extensió dels conreus.

Un cop posats en situació, vam anar de dret a la taula dels cargols. Catalunya és la capital mundial del consum d’aquest gastròpode. Només a França han aconseguit imposar-se a l’alta cuina gràcies als famosos Escargots de Bourgogne. Aquí els mengen sols, enfornats a la llauna o guisats a la cassola, però també en preparacions arreladíssims i venerables com el conill amb cargols i la sèpia amb cargols.

El crític gastronòmic del diari Le Monde, Robert Julien Courtine, conegut igualment pel pseudònim de La Reynière, recull al llibre La cuisine des terroirs la tradició nord-catalana de la cargolada i la vella dita “Pel juliol, ni dona ni cargol”, que com tothom sap té la seva contrarrèplica: “Cargol i dona, tot l’any és bona”.

Els actuals no són pas collits l’endemà de la pluja. Venen de granja, com els ous de gallina i el peix de piscifactoria. S’han convertit en les banyes més petites de la ramaderia industrial.
Durant l’amable digestió d’ahir vaig recordar la il.lusió que em feia de petit que em deixessin anar-ne a buscar pels marges amb una llanterna, les nits després de ploure. Dintre de la sobtada evocació retrospectiva, vaig tenir un record per l‘adroguer de Palafrugell que, a la postguerra, posava una pissarra a la porta de la botiga del carrer de la Garriga amb l’anunci: “Hay carburo para ir a cazar caracoles”.
Tot seguit vaig arribar a la conclusió que sense l’esvelta elegància dels arbres molls al poblet apartat de Sant Andreu Salou, els cargols de Campllong no m’haurien agradat tant com em van agradar ahir.