L’escultor Aristides Maillol es troba enterrat sota el seu nu femení més conegut, batejat amb el nom de Mediterrània, a la masoveria-taller que utilitzava a la vall de la vila natal de Banyuls. Al voltant de les corbes convençudes d'una idea del cos de la dona, Maillol va imposar una nova estatuària monumental al precís instant en que l'art modern començava a "deconstruir-la". D’aquesta manera acabaria per ser reconegut arreu del món com el gran renovador de l'escultura del segle XX, gràcies a uns nus agraciats amb el do de la monumentalitat. Ja no eren nimfes místiques, fades llegendàries, divinitats mitològiques, Venus quimèriques,
princeses ni cortesanes idealitzades. No eren fruit de l'astúcia de la imaginació.
princeses ni cortesanes idealitzades. No eren fruit de l'astúcia de la imaginació.
Les models reals vivien a la cantonada de casa seva, eren de carn i os, amb nom i cognom. Representaven l’elevació d’una naturalitat imperfecta, com el paisatge de la vall de Banyuls. Es deien Clotilde Narcís, Teresa Lagresa, Laura, Dina Vierny.
Les imperfeccions les singularitzaven, n’eren una de les claus, com vaig exposar al meu llibre Mailloll l’escultor carnal. Enaltir la sensualitat d’aquells cossos no equivalia a cap obscenitat, tampoc a cap sentimentalisme fàcil.
Les seves escultures pretenien subratllar que les delícies es poden trobar arran de terra quan s’aboca una passió voraç per la realitat, quan se sap que per sota de la pell hi corre la sang tumultuosa dels sentiments i els desigs mentre la natura va fent el seu treball de sapa.
La vida acaba sempre per imitar l’art i avui s’identifica amb Maillol una determinada silueta de dona. Les seves obres s’han vist consagrades a un “museu” del més gran prestigi. Vint de les peces monumentals maillolianes –quasi tota la seva producció—es troben instal.lades de manera permanent als cèntrics jardins parisencs de les Tulleries, un dels punts més visitats del món, on el palau reial del Louvre es prolonga a través d’aquests jardins fins la plaça de la Concorde.
Però el Maillol més autèntic es troba al seu paisatge natal, on residia la meitat de l’any malgrat trobar-se plenament consagrat a París. El poeta i amic Josep Sebastià Pons escrivia l’any 1930: "L’escultura de Maillol es troba prefigurada en aquest país, però calia que endevinés el seu sentit per trametre’l a fruits més carnosos. Les formes de les estàtues redueixen les del paisatge i gràcies a això la seva lectura ens resulta avui més fàcil. La novetat que veiem en l’escultura de Maillol és la que sorprenem a la vall de Banyuls".
En efecte, cal sortir del cotxe a desentumir les cames, meravellar els ulls, oxigenar l’esperit, parar l’oïda als murmuris del lloc, obrir els balcons dels sentits i airejar-ne les estovalles. Aquesta vall de Banyuls i la masoveria-taller de l’artista, convertida en petit museu, no contenen un sol gram de pintoresquisme ni de litúrgia. Aquí es pot escoltar la pau i, si s’hi avé, donar-li conversa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada