Ahir al Coll de Banyuls com un retorn a Brideshead

M’agrada anar amb amics al coll de Banyuls per compartir la bellesa disponible, respirar el millor oxigen que es fabrica, passar les nostres rutines pel túnel de rentat i omplir-nos els ulls d’horitzons afortunats. Ahir diumenge vam tornar-hi i pel camí se’ns va aparèixer el Canigó enfarinat de neu per primer cop aquesta tardor. Es tracta d’un dels passos més assentats d’aquest Pirineu mediterrani, des dels ibers de la Via Heràclia, els grecs i els romans d’Empúries i potser els cartaginesos d’Aníbal, tot i que ara només l’utilitzem els amants de les dreceres suposadament secundàries i de les vinyes verdes vora el mar. Fa temps que conec aquest camí, el vaig descriure al meu llibre del 1984 El Pirineu, frontera i porta de Catalunya, quan només era una pista de terra
en mal estat. La carretera ampliada i asfaltada que porta ara del municipi d’Espolla al coll de Banyuls és una via romana de gran bellesa, barrada els últims segles per la implantació de la frontera estatal i convertida en camí secret de contrabandistes. Circular-hi avui en condicions normals permet accedir a un dels miradors més bonics del país, dels dos vessants del país.

Aquest pas deu semblar minúscul i apartat al volum de persones que circulen per la Jonquera i el Pertús. En canvi jo el veig com una proa exacta del meu món, un microcosmos que em fa violentament feliç. Li trobo un detallisme entendridor, l’elegància de la naturalitat, un salvatgisme mitigat, una eloqüència alliberada de parauleria, una petitesa terrenal sumptuosa, la dosi justa de poesia que porta en germen una sang molt antiga, llunyana i fonda. 

El paisatge no està mai fet només de matèria, també del punt de vista que hi posa cadascú. La vida interior d’un paisatge, el geni d’un lloc, són percepcions que cadascú ressent a la seva manera. El paisatge és l’expressió d’una manera de viure, d’un ordre econòmic i cultural donat. També és el resultat d’interioritzar una visió de les coses. L’ingredient més atractiu no és la seva bellesa plàstica, sinó el significat que aquesta bellesa adquireix per a nosaltres. Els valors, la mentalitat de l’observador modelen el paisatge, no a la inversa. Segurament també depèn de la predisposició del moment, de la complicitat i d’algunes certeses íntimes. 

També hi deu influir la grandiosa visió del Canigó nevat, la botifarra de l’esmorzar al bar de la cooperativa de Garriguella, el recorregut meravellat del vinyer de Banyuls, el tribut sentimental davant la tomba d’Antonio Machado a Cotlliure i el dinar posterior a ca la Maria de Mollet de Peralada amb el seu carretó de postres de tres pisos i la xerrada amb el propietari Albert Barris. Però, secretament, jo vaig sobretot al Coll de Banyuls per l’ametller bord que hi tinc afillat. I pels amics.