El Caixaforum barceloní dedica fins el 3 de març una àmplia exposició que ha titulat “Velázquez i el Segle d’Or” amb 59 quadres del Museu del Prado. Una exposició de Velázquez sempre és notícia, però aquesta conté un cert trucatge: els quadres exposats no són només de Velázquez, també de destacats pintors com Tiziano, Rubens, Rivera, Murillo o Zurbarán. El desplegament de noms de luxe redueix els quadres d'aquell que dóna títol a la mostra i planteja de nou la rivalitat entre ells. L’exposició presenta la famosa “Venus i la música” del Tiziano, però no diu que en aquest obligat tema mitològic del nu femení Velázquez va superar-lo amb la seva igualment famosa “Venus del mirall” (foto adjunta). La col.lecció més nodrida d'obres
Pàgines
▼
28 de nov. 2018
26 de nov. 2018
Ni River Plate mereix aquesta victòria ni l’Argentina aquesta derrota
Ahir al vespre es va tornar a suspendre el “partit del segle dels segles”, la final de la copa Libertadores (la Champions llatinoamericana) entre els dos principals clubs de futbol de Buenos Aires i eterns rivals, River Plate i Boca Júniors. El dia anterior el match ja va haver de ser ajornat a l’últim moment, per la violència desfermada un cop més als voltants de l’estadi pels seguidors i, encara més, per la impunitat de la qual gaudeix aquesta violència i la ineficiència de les autoritats. El futbol és un gran negoci i s’hi mouen molts interessos, no només sentiments i passions. La ciutat de Buenos Aires és una cosmòpoli de 14 milions d’habitants, on tot es veu multiplicat i amplificat. Fa
19 de nov. 2018
Pudícia i domini de Josep Playà davant del seu biografiat Salvador Dalí
Avui dilluns es presenta al teatre-museu de Figueres la biografia escrita pel periodista Josep Playà Maset (a l’esquerra de la foto, fa pocs dies a Cotlliure) sobre Dalí esencial, el gran provocador del siglo XX. M’he entretingut a llegir-la per comprovar que l’autor ha estat capaç d’utilitzar una sola vegada al llarg de 310 pàgines la primera persona del singular i parlar d’ell mateix, quan escriu al començament: “No sé quants llibres s’han publicat sobre Salvador Dalí. Sé que a la meva biblioteca se n’apilen més de quatre-cents, raó per la qual em pregunto si en calia un més”. Entre confessió i disculpa, aquí s’acaba la presència personal de l’autor i comença la titànica biografia sintetitzada sobre Salvador Dalí, una de les més completes, documentades i
17 de nov. 2018
Oda petita als cargols de Campllong, l’endemà de la pluja
Els amants dels cargols pensem que és l’ostra de la terra i que el centre del món se situa a la petita localitat gironina de Campllong. Suma quatre o cinc restaurants especialitzats i una llarga anomenada, des que Josep Barris i la seva dona Nita Solench hi van obrir el primer l’any 1949. Ahir divendres, l’endemà de la pluja torrencial, vam anar-los a tastar al restaurant Local Social, obert a l’interior del flamant centre cívic del poble. A les nostres sortides amb dinar ens agrada fer una caminada pels voltants, ja sigui per obrir la gana o per fer baixar l'àpat. Ahir vam agafar el camí entre Campllong i Sant Andreu de Salou, un poblet de 150 habitants dispersos a quatre veïnats diferents, que
14 de nov. 2018
La poma d’Eva ara és d’Aida al Mas Saulot de Palau-sator
Aida Pujadas Mestres té 25 anys i la seva parella Pau Frigola Coll 26, però han capgirat la imatge de l’extensa plantació de pomeres de l’avi al Mas Saulot de Palau-sator. L’han convertida en el nou establiment de moda aquest últim estiu al Baix Empordà. És una de les poques productores de sidra a Catalunya i han sabut connectar amb el turisme. Es possible que la seva sidra (afruitada, de baixa graduació alcohòlica, filtrada i lleugerament gasificada), així com els sucs de quatre varietats de pomes i el vinagre de sidra de la casa, triguin una mica més a imposar-se en el consum majoritari que les noves instal.lacions de la plantació, a les qual el flux de visitants és constant. Malgrat que en temporada baixa el restaurant de plats relacionats amb
12 de nov. 2018
El confort d’un món de pluja fina, bicicletes i estudiants
La ciutat de Münster (310.000 habitants) no és de les més anomenades d'Alemanya. Això no obstant ostenta dos lideratges reconeguts: és la més plujosa del país i la que concentra proporcionalment més universitaris, entre els quals ara també el meu fill petit i la seva dona. Hi he anat aquest cap de setmana amb l’objectiu d’abraçar-los. Plovia, com per confirmar la vella dita popular: “O plou o toquen les campanes. Si les dues coses coincideixen, és diumenge”. Plovia a la manera discreta de Münster, una pluja lleu, venial, amiga fins allà on pot ser-ho. La xifra de dies de pluja concorda amb una
9 de nov. 2018
Centenari del final de la Primera Guerra Mundial o la indecència
Aquest diumenge s’escau el centenari del final de la Primera Guerra Mundial, Va conduir en només vint anys a la Segona, amb els mateixos protagonistes i una carnisseria augmentada: 30 milions de morts a una, cinquanta milions a l'altra. Les commemoracions oficials de reconciliació oculten aquests dies la realitat amb esforç. Els estrategs militars pensaven el 1914 que es tractaria d’un conflicte de pocs mesos, però les innovacions tècniques van transformar el “mode de producció” de la guerra en una matança sense precedents: artilleria pesada, carros de combat, bombardeigs aeris d’objectius civils, armes químiques... Només a la batalla de Verdun del 1916 s’hi van produir 300.000 soldats morts, a la del riu Somme el mateix any més de 400.000. La meitat de les víctimes mortals de la
7 de nov. 2018
Conversa amb la “Mediterrània” de Maillol damunt la seva tomba
L’escultor Aristides Maillol es troba enterrat sota el seu nu femení més conegut, batejat amb el nom de Mediterrània, a la masoveria-taller que utilitzava a la vall de la vila natal de Banyuls. Al voltant de les corbes convençudes d'una idea del cos de la dona, Maillol va imposar una nova estatuària monumental al precís instant en que l'art modern començava a "deconstruir-la". D’aquesta manera acabaria per ser reconegut arreu del món com el gran renovador de l'escultura del segle XX, gràcies a uns nus agraciats amb el do de la monumentalitat. Ja no eren nimfes místiques, fades llegendàries, divinitats mitològiques, Venus quimèriques,
5 de nov. 2018
Ahir al Coll de Banyuls com un retorn a Brideshead
M’agrada anar amb amics al coll de Banyuls per compartir la bellesa disponible, respirar el millor oxigen que es fabrica, passar les nostres rutines pel túnel de rentat i omplir-nos els ulls d’horitzons afortunats. Ahir diumenge vam tornar-hi i pel camí se’ns va aparèixer el Canigó enfarinat de neu per primer cop aquesta tardor. Es tracta d’un dels passos més assentats d’aquest Pirineu mediterrani, des dels ibers de la Via Heràclia, els grecs i els romans d’Empúries i potser els cartaginesos d’Aníbal, tot i que ara només l’utilitzem els amants de les dreceres suposadament secundàries i de les vinyes verdes vora el mar. Fa temps que conec aquest camí, el vaig descriure al meu llibre del 1984 El Pirineu, frontera i porta de Catalunya, quan només era una pista de terra
1 de nov. 2018
La glòria física de J.S.Bach al bandoneó tanguista d’Almut Wellmann
La bandoneonista alemanya Almut Welmann i el seu marit Miguel Chimienti vivien fins fa poc a Barcelona i ara ho fan a la localitat alemanya de Sulzburg. L’Almut em va prometre que, si anava a visitar-los, tocaria Johann Sebastian Bach amb el seu bandoneó per a nosaltres sols a l’església de Sant Ciríac, una joia romànica del segle X restaurada fa poc, d’una sonoritat que les línies nues del romànic ennobleixen. Ella sabia que l’audició privada en aquest lloc em causaria una callada commoció, com amant de Bach i del tango. Es tracta d’una església luterana, igual que Bach, però la naturalesa de la música no té més limitacions ni classificacions que el talent expressiu de cada compositor i cada intèrpret. Per aquest motiu es pot