Una altra manera d’administrar i consumir turisme, sisplau per força

La postura més insensata seria pensar que podem continuar vivim sense canvis en la nostra manera d’administrar i consumir turisme, vaig argumentar ahir a les Jornades sobre Turisme i Societat organitzades per Fundació Jordi Comas Matamala al CaixaForum de Girona. Després de tots els booms turístics coneguts, el concepte de decreixement resulta crucial, encara que no vulgui dir per força disminució d’activitat o de clientela, sinó una reorientació intel.ligent dels fluxos principals, les rutines i les malformacions comprovades. Un comentari editorial del diari La Vanguardia parlava el 23 d’octubre últim del canvi climàtic al Mediterrani i reiterava l’evidència científica de l’augment de la temperatura mitjana i la consegüent pujada del nivell del
mar. Jo mateix, en el llenguatge que em correspon, he dit que el mar engolirà les Voltes de Calella de Palafrugell en un termini de temps previsible.

Quan el president Donald Trump va decidir abandonar els acords internacionals ja signats contra el canvi climàtic, ell i altres interessos relacionats estaven considerant que les conseqüències catastròfiques de l’efecte hivernacle són fantasies d’ecologistes. Però els estudis demostren que la pujada del nivell del mar negarà franges costaneres actualment habitades per 280 milions de persones, per exemple a grans ciutats com Xangai, Nova York, Sidney, Bombai i Hong Kong, a més d’altres territoris menys tipificats. Entre aquests territoris menys tipificats es troba el meu, a Calella de Palafrugell. Es probable que Donald Trump consideri negligible el cas de Calella de Palafrugell, però jo no. 

Si no invertim la tendència, les Voltes de Calella seran engolides pel mar i Donald Trump aplaudirà, com l’emperador Neró mentre veia cremar la ciutat de Roma que ell havia fet incendiar. No em sembla una qüestió merament simbòlica. Per a mi les Voltes de Calella no són un símbol. 

Els esperits més conservadors o més negociants sempre podran pensar que les coses s’acaben reequilibrant per elles soles, dintre del joc de l’oferta i la demanda. L’experiència viscuda no els dóna pas la raó. 

També vaig parlar ahir sobre els efectes benefactors que pot tenir la dinamita en el sector turístic. El decreixement turístic significa reconèixer els errors comesos i reparar-los. El programa Life de la Comissió Europea ha concedit una subvenció de 2 milions d’euros a la desurbanització del passeig marítim abandonat de la Pletera, al sud de l’Estartit, on s’havien d’aixecar els blocs d’apartaments de la urbanització dels Griells, per tal de recuperar-hi les llacunes, maresmes i prats inundables del Baix Ter al llarg d’onze hectàrees costaneres, als coneguts com Aiguamolls del Baix Empordà. 

La restauració o renaturalització del paratge del Pla de Tudela, on s’aixecava l’avui enderrocat Club Méditerranée del Cap de Creus, ha rebut diversos premis internacionals com a prova del fet que enderrocar i restaurar pot resultar tan noble, tan constructiu i tan necessari com edificar. La història de l’urbanisme s’ha fet tot sovint sobre les ruïnes de l’etapa anterior, dintre d’un canvi permanent de l’escenari de vida sense el qual encara ens trobaríem a l’edat de les cavernes. 

“No entenc que es restaurin les catedrals gòtiques i no es pensi a restaurar el paisatge espantosament malmenat de les costes espanyoles”, va declarar en una ocasió el pintor Luis Gordillo. Era concretament el 21 de juny del 1997 a la galeria Cyprus Art de Sant Feliu de Boada, arran de la inauguració de l’exposició que reunia a l’Empordà cinc dels pintors espanyols més cotitzats, a un escenari natural bellíssim que es continua debatent encara avui entre el model de la Toscana i el de Benidorm. 

Aquests últims dies hem llegit als principals diaris titulars a tota pàgina que proclamaven: “La Costa

Brava amenaçada per més de 20 projectes urbanístics. Plans heretats dels anys setanta i vuitanta es reactiven a onze municipis del litoral de Girona”. 

L’urbanisme és una disciplina de primeríssima importància en el món d’avui, tant a les grans ciutats com a les zones turístiques de fora de les ciutats. El funcionament d’aquest mecanisme regulador es veu emmascarat tot sovint per una selva de disposicions legals i nivells administratius superposats que fan sospitosament difícil la comprensió per part del ciutadà. 

De la mateixa manera que el decreixement és un concepte neuràlgic, la comprensió i la participació ciutadana en qüestions de planejament és una altra mecanisme indispensable de de futur i hem de deixar d’associar-lo a petits grupúsculs d’activistes il.luminats i bufanúvols. 

Ben al contrari, el decreixement i la participació ciutadana representen avui “noves tecnologies” d’una administració moderna, capaç d’enfocar les destinacions turístiques del segle XXI amb coneixements i experiències del segle XXI.