Sota la pluja encara s’esmorza més bé a Can Met de Mieres

Entre un xàfec i el següent, ahir vam anar a esmorzar a Can Met de Mieres. Va ser una excel.lent decisió. La Fina ens va preparar a la cuina unes botifarres de perol acompanyades amb primoroses mongetes seques de Santa Pau, un porronet de vi i els cafès corresponents. Plovia. Plovia bé, com cal, amb decisió i alguna intermitència. Els boscos i els sembrats d’aquesta part de la Garrotxa lluïen, quasi espurnejaven sota la pluja amb una eufòria visible. La riera de Merdançà baixava tèrbola pel mig del poble, molt per sota de la murada de pedra que la canalitza. Dels tres-cents habitants de Mieres, només en vam veure pel carrer un o dos. Vam saludar la jove cartera de Correus que repartia a corre-cuita en cotxe des de Banyoles als domicilis de diferents
pobles dels encontorns. Ens vam embadalir sota el paraigua al mirador de l’església de Sant Pere.

La pluja, la pluja raonable, no ens hauria d’aturar mai. Vivim a un país de clima generalment benigne, comparat amb la pluviositat atlàntica, les gelors nòrdiques o els monsons asiàtics. Sentir des del menjador del restaurant com tamborineja la pluja al sostre amb un sonsònia lenta, ajuda la digestió i fomenta la sobretaula. Veure ploure darrere de la finestra és un espectacle sumptuós, un concert íntim de música antiga, el trèmolo de la banda sonora dels núvols, la respiració del cel temporalment rebec. 

Ja ho sé que a aquest país no sap ploure amb una aquella ejuropea indiferència passiva, sostinguda, impecable. Ho fa a batzegades o bé amb un comptagotes mig embussat. El glu-glú de l’aigua és aquí de raig irregular i fugisser. A mi simplement em meravella escoltar i contemplar la pluja de tant en tant. No hi ha hagut mai pluja que no escampi, em dic. 

A Can Met de Mieres hi vam esmorzar ahir com uns senyors, a recer de la pluja, però com si ens hi trobéssim voluntàriament immersos.