Ningú no recorda la Guinea Equatorial, però alguns encara en viuen

Conec famílies catalanes que encara viuen còmodament gràcies a la fortuna acumulada pels seus avis a la Guinea Equatorial durant les dècades del 1940 al 1960 i a les rendes que se’n continuen derivant. A diferència de les possessions militars del Sàhara o d’Ifni, la petita colònia espanyola de Guinea, a l’Àfrica Negra, va ser objecte d’una forta colonització econòmica per part d’industrials i inversors catalans. Es basava en les finques de cacau i cafè, i l’explotació forestal de fusta noble. De la selva guineana va arribar al zoo de Barcelona el 1966 Floquet de Neu, gràcies al primatòleg Jordi Sabater Pi, que treballava des del 1940
com encarregat d’una d’aquelles finques.

“Molts catalans van anar de Cuba a Guinea. L’agricultura guineana és obra dels catalans, que van introduir el cultiu del cacau i el cafè. Catalunya va ser la part més important en la colonització espanyola de Guinea”, declarava Sabater Pi més endavant. 

El ministre Manuel Fraga Iribarne es va desplaçar fins allí per presidir la cerimònia d’independència el 12 d’octubre del 1968, ara fa cinquanta anys. La postertior descolonització ha estat nefasta, encara més des de la descoberta i explotació de petroli fa vint anys. 

Dos dictadors molt similars s’han succeït al desgovern del petit i míser país de 1,2 milions d’habitants. Els beneficis del petroli només arriben als governants, els quals s’ocupen de fomentar les lluites ètniques entre el grup fang al poder i els bubis. L’exportació petrolera provoca en el terreny estadístic una enganyosa i elevada renda per càpita, però l’aigua potable i el corrent elèctric no arriben a una part important de la població. 

Avui de Guinea Equatorial no se’n recorda ningú, ni tan sols aquells que continuen vivint aquí de les seves rendes.