Imaginava que el mercat de lectors havia quedat saturat del tema després de l’aparició el 1997 del llibre-totxo de l’historiador Michel Vinock Le siècle des intellectuels (referit als francesos, és clar), el qual tenia 900 pàgines fins i tot en l’edició de butxaca. Doncs no, ara acaba de publicar-se al país veí el nou treball de l’historiador François Dosse La saga des intellectuels français, en dos volums de 624 i 704 pàgines cadascun. Separats per només vint anys, tots dos títols ofereixen una panoràmica documentadíssima, mancada ostensiblement de l’alta virtut de la capacitat de síntesi. És cert que els filòsofs francesos –avui en diríem els intel.lectuals-- van convertir-se des del segle XVIII en un nou clergat, encarregat de renovar les cèl.lules de la
societat i donar legitimitat ideològica al poder sorgit de la Revolució.
La monarquia no els havia sabut aproximar a l’aparell de l’Estat. Ells s’hi van girar en contra com a divulgadors de les llums del saber, heralds del nou règim, lluitadors contra la religiositat dogmàtica que justificava l’esclavatge del poble, l’origen de dret diví de la monarquia i la instrumentalització de les creences populars en benefici de l’absolutisme.
El segle XVIII vivia la progressió dels coneixements racionals i el perfeccionament de les tècniques, precedit des del segle anterior per Isaac Newton a Anglaterra, Galileo Galilei a Itàlia, Baruch Spinoza als Països Baixos o René Descartes a França.
França va jugar un paper destacat en aquell nou Renaixement, tot i que el Segle de les Llums no fos només francès. També era el d’Emmanuel Kant a Alemanya, el de John Locke, Thomas Hobbes, David Hume i Adam Smith a Anglaterra, el de Benjamin Franklin als Estats Units. Sigui com sigui, França va renovar durant aquell període el prestigi entre les primeres potències.
Des d’aleshores, el paper dels filòsofs i intel.lectuals a la vida pública francesa és superior al d’altres països europeus, on generalment es troba més circumscrit als cercles culturals. La influència dels maître-à-penser i l’anhelada irradiació de la cultura francesa s’ha esllanguit actualment al mateix ritme que el pes europeu i mundial de França, però la productivitat de la seva àmplia estructura universitària, cultural i editorial els assegura una jubilació respectuosa.
La generació de Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Albert Camus, Claude Levi-Strauss, Raymond Aron, Edgar Morin, Michel Foucault, Cornelius Castoriadis o Pierre Bourdieu es va veure rellevada pels nouveaux philosophes de Bernard-Henry Levy, André Glucksmann, Julia Kristeva, Roland Barthes, Jacques Lacan, Gilles Deleuze, Jacques Derrida, Gilles Lipovetsky, Jean-François Lyotard, Jean Baudrillard, Emmanuel Lévinas...
La següent fornada dels Michel Onfray, Alain Finkielkraut, André Comte-Sponville, Luc Ferry, Tzvetan Todorov, Bruno Latour, Alain Badiou, Philippe Descola, Jacques Rancière, Pierre Rosanvallon o Étienne Balibar és igualment nodrida, com ho són els estudis que pretenen retratar periòdicament el fenomen en un miler de pàgines o més cada vegada.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada