Ser escriptor en català és mal afer, digui el que digui la Setmana del Llibre

A partir d'aquest divendres la Setmana del Llibre en Català celebra la 36a edició a la plaça de la Catedral barcelonina i "tornarà a mostrar la riquesa i diversitat de l’edició en català i la seva potència industrial", afirma el web oficial de la iniciativa amb molt triomfalisme. Ser escriptor que publica llibres és un ofici al qual la societat atorga un prestigi de concepte, com als cirurgians o als cardenals de la cúria, per damunt dels lampistes o dels cambrers, però en realitat aquest rang genèric resulta enganyós, Un amic que ha prosperat en el ram de la representació comercial em preguntava amb curiositat arran de la publicació del meu últim llibre què en
cobrava com autor.

Li vaig dir que, en el millor dels casos, m’abonaven el 10% del preu dels exemplars venuts, mentre que la resta va a editor, distribuïdor i llibreter, amb l’inconvenient afegit que les vendes català són inferiors a les d’altres idiomes de públic més ampli. No s’ho podia creure, m’ho va fer repetir i ho va continuar trobant curiosíssim, per no dir escandalós i míser. La seva mirada incrèdula es va anar tornant compassiva. 

Fa quaranta anys que escric i publico llibres amb regularitat i la norma sempre ha estat aquesta, en el millor dels casos, sense variacions. He conegut editors, distribuïdors i llibreters que s’hi han deixat les dents, però també molts altres que s’hi han guanyat la vida per damunt del que han pogut aconseguir els autors. Ni tan sols els escriptors en català més venuts viuen dels seus llibres, sinó de la col.laboració amb grans mitjans de comunicació. 

El pressupost del departament de Cultura de la Generalitat no arriba al 0,8% del total, malgrat que a la majoria de països europeus gira al voltant del 2%. Les partides de suport i reconeixement a la creació literària i de foment de la lectura han estat les més retallades. A la gran capital editorial que és Barcelona, els llibres tenen una presència mínima als mitjans de comunicació públics. Les biblioteques també han vist retallats els fons per adquisició de llibres. 

La Institució de les Lletres Catalanes ha passat d’un pressupost anual de 5 milions d’euros a 1 milió, tot i que la seva directora s’hagi convertit en consellera de Cultura. L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana aplega al voltant d’un 10% dels escriptors professionals, segons la nova entitat Escrivim. 

Un estudi recent apunta que només el 8% dels actors de teatre a Catalunya poden viure econòmicament de la professió. En el cas dels dels escriptors en català, la xifra es redueix a zero. Ens subvencionem la vocació a nosaltres mateixos en règim d’autoexplotació. “Els escriptors de veritat només interessen per fer de patges de la gran cavalcada nacional”, escrivia Antoni Puigverd arran de l’última diada de Sant Jordi (La Vanguardia, 23-4-2018).
Pel que fa a les editorials, “el marge de risc en la publicació és zero. Culturalment som al Tercer Món. Tenim un mercat bilingüe i som pocs, incultes i bilingües. Vivim en una pel.lícula de sèrie B”, assenyalava Vicenç Pagès Jordà al número 1 de la revista Encesa literària. 

Quan intentava resumir aquesta situació a l’amic que ha prosperat en el ram de la representació comercial, no s’ho podia creure i els seus ulls s’anaven engrandint a mesura que li ho exposava. La situació és aquesta: seca, aspra i abrupta. Les llimones, quan maduren, continuen sent àcides. Desitjadament àcides.