L’escapada d’ahir al petit parnàs impur de Collsacabra

Collsacabra és una comarca natural difícil de cenyir sobre el paper i fàcil de fer-ho sobre el terreny, sobretot quan a aquesta època de l’any el clima comença a amansir-se. Es tracta d’un altiplà boscós a cavall d’Osona, la Garrotxa i la Selva. El poblament minvant i dispers fa que el principal municipi sigui l’Esquirol, com abans ho era Rupit. Però l’Esquirol no és pas el mirador més afortunat de la comarca, només el seu petit parnàs impur. Hi opera l’Hostal Collsacabra, la nostra destinació d’ahir amb el company Quim Curbet. El nom de Collsacabra té una ressonància frondosa que Josep Pla va acabar de reblar amb la màxima elegància quan el rendista Rafael Puget li va encarregar la biografia Un senyor de Barcelona i li vasubvencionar múltiples
estades aquí per mantenir les converses que donarien peu al llibre, a l’època vacant i malpagada dels primers anys 1940. Es va editar al segell Destino en castellà el 1945 --el mateix any de la mort de Rafael Puget-- i en català el 1966, posteriorment integrat al volum 19 de l’Obra Completa titulat Tres senyors.

La biografia de Rafael Puget té un interès relatiu, en canvi les expansions literàries de Josep Pla, col.locat a Collsacabra amb les despeses pagades, excel.leixen a paràgrafs com el següent: “Quan arriba la tardor, entra Collsacabra en una agonia vegetal de visualitat meravellosa. Es produeix com una combustió lenta de colors torrats, rogencs, argilosos, morens, que oscil.len entre el vinagre espès i el rubor de la galta, entre la taca sanguinolenta i el desmai dels ocres. Sobre aquest trànsit lent floten les mandroses fumeroles de tardor, que de vegades s’arrosseguen lentament i altres filen molt prim i s’esfilagarsen en la cal.ligrafia arbòria en tenuïtats levíssimes”. 

El cronista gironí Narcís-Jordi Aragó va dedicar el 22 de novembre del 1993 una de les seves columnes del diari El Punt al doble fons d’aquell llibre de Pla: “En aquests dies de tardor, Collsacabra troba el punt dolç de la seva plenitud. Sota l’espessa cúpula d’alzines, roures, castanyers i faigs, rellegeixo l’epíleg d’Un senyor de Barcelona. El llibre, tan lleuger i divertit, canvia de registre a les últimes pàgines i s’impregna de lirisme per descriure la transformació del paisatge. La capacitat pictòrica de Pla assoleix el cim en aquestes dues pàgines, que haurien de ser recitades per Flotats sobre un fons musical de Vivaldi”. 

Ahir m’ho va tornar a semblar clarament. Collsacabra és un indret poètic en sentit literal, poètic practicant, capaç d’oferir emocions, esperances, dolors, intuïcions, troballes, el reflex del combat sanguinari entre la veritat i la bellesa, l’arquitectura secreta del pas del temps, l’aridesa impersonal dels tedis comuns, el rictus sardònic dels ídols humiliats, les ondulacions sobresaltades dels somnis, el judici impur de la integritat, els plecs sinuosos de l’orgull, el sotrac íntim de les paradoxes, el tremolor de la franquesa i la crueltat desesperada de la mort. 

La taula de l’Hostal Collsacabra, especialment entre setmana, fa els honors a l’entorn.