L’altre Tapís de la Creació gironí o els esmorzars de forquilla a Ca la Trini

Alguns matins de gana més desperta sento la convicció que l’autèntic Tapís de la Creació de Girona no és el famós brodat de lli i llana de 4,5 metres de llarg, teixit el segle XI amb escenes bíbliques que rep cada any 220.000 visitants a la catedral de la ciutat com a obra mestra medieval. Un altre mural gironí em commou amb la mateixa intensitat: la paret del bar-restaurant Ca la Trini que enumera la seva prodigiosa oferta culinària, disponible de les set del matí a les set del vespre sense interrupció. Fins fa poc era un mur de color negre amb els plats escrits amb un guix, ara acaba de millorar el disseny, sense cedir en cap dels principis. Qualsevol plat de la llista és servit a taula a qualsevol hora
per les filles de la casa, l’Ester (a la foto) o bé l’Aida Berenguer Garcia, amb cadència rumbosa i un somriure lluminós que obre encara més la gana. Unes cocotxes de bacallà a la planxa o uns ronyons al xerès hi són perfectament possibles cada matí.

L’establiment de cuina casolana va ser fundat a Vilablareix pels pares, Josep Berenguer i Trini Garcia. Ara es troba ampliat i renovat més a prop de Girona, al peu de la carretera que condueix a Santa Coloma de Farners, al polígon industrial Mas Xirgu. Disposa d’hort propi i d’una pèrgola luxuriosa. 

La vella dita recomana esmorzar com un rei, dinar com un membre de la petita noblesa i sopar com un captaire. L’esmorzar és l’àpat del dia que em ve més de gust, potser també perquè sóc matiner i defujo les aglomeracions de les hores més fetes i generals. Parlo d’esmorzar de forquilla, és clar. 

Els bons restaurants de carretera, sobretot aquells que mantenen la cuina oberta a l'hora d'esmorzar, són una empresa familiar en perill d’extinció que hauria de rebre totes les atencions de salvaguarda i promoció, encara més quan es beneficien del relleu generacional. Cada dia són més escassos, potser perquè una part del valor de la vida es troba en la incertesa, la fragilitat i l’imprevist, mentre la voluntat i el desig es veuen condemnats a errar, resistir, esperar. 

Per cada moment complagut n’hi ha d’altres de contradictoris. Els desenganys condueixen a la veritat, no a la desil.lusió, si s’hi posa l’estat d’ànim necessari per renovar l’aposta, la vigorosa esperança, la disposició a sentir d’improvís el plaer a l’exacta cruïlla entre el risc i l’equilibri. No s’ha d’anteposar mai l’escepticisme davant de la complexitat. La fe mou muntanyes. A les taules de Ca la Trini ho demostren, des de les set del matí, amb un somriure que alimenta tant com el plat.

El mural també acabat de restaurar amb la llista de plats ho proclama amb el mateix esclat i el mateix mèrit que el Tapís de la Creació a la catedral.