Sense novetat a la millor exposició de l’any d’escultures d’Henry Moore

Queda alguna ciutat d’Europa que no hagi presentat als seus carrers una retrospectiva de les grans reclining figures de l’escultor anglès Henry Moore? Probablement no. A Barcelona va tenir lloc de manera tardana el 2006 de la mà de Caixafòrum, vint anys després de la mort de l’artista, però durant les dècades anteriors ja s’havia pogut contemplar a incomptables llocs. Jo la recordo, per exemple, al centre històric de Bolonya l’any 1995, quan la meva filla gran hi cursava l’Erasmus i l’anava a visitar. Per això m’ha sorprès que el diari La Vanguardia d’ahir diumenge dediqués un desplegament de pàgina doble a l’enèsima exposició de Moore, aquest cop al municipi francès de Landerneau, prop de Brest,
com si es tractés d’una novetat o d’un esdeveniment.
Comprenc que la mostra faciliti sempre fotos cruioses de les monumentals peces col.locades a cada decorat urbà, però l’únic que canvia és precisament el decorat. Imagino que l’activa Fundació Henry Moore de Perry Green (Londres) que gestiona el llegat tindrà cada vegada més dificultat per repetir-ho, tot i que sempre sorgirà algun municipi interessat a amenitzar la seva vida cultural d’estiu i invitar periodistes internacionals perquè visitin la mostra i escriguin que és la millor exposició de Moore de l’any en curs. 

L’estil de Moore s’ha convertit en un clàssic establert i ha donat peu a seguidors. A Catalunya l’escultora olotina Rosa Serra ha cultivat una trajectòria similar, amb moltes de les seves característiques figures escampades a places públiques i edificis de tota mena, per la col.laboració amb el Comitè Olímpic Internacional i el mecenes Juan Antonio Samaranch. Cada dia de l’any saludo un dels seus atlètics i estilitzats bronzes a l’entrada del Club Natació Barcelona i la recordo a ella i a Henry Moore. 

El meu nom figura com autor a la portada i els crèdits d’un llibre titulat Rosa Serra, un dels nombroses catàlegs editats de l’obra de l’escultora, al qual ella em va demanar d’escriure una introducció. D’aquell encàrrec se’n va derivar l’obsequi d’una de les reclining figures en petit format de Rosa Serra, que la meva filla conserva al pati de casa seva, potser en record d’aquella exposició d’Henry Moore als carrers de Bolonya l’any 1995, quan ella hi vivia i Henry Moore ja ens semblava un clàssic vist i revist.