Quan anàvem a banyar a Cala Estreta pel camí del bosc

Abans anàvem a banyar a les solituds de Cala Estreta pel camí de bosc que arrenca del capdamunt del Golfet de Calella de Palafrugell. El bany de bosc era el preludi de la capbussada. A la pineda resseca de l’estiu els grills orquestraven una melopea aparatosa i familiar, un cri-cri incessant que ens feia companyia. No he sentit mai més cantar els grills amb un xerric tan entusiasta i coral com al bosc de Cala Estreta. El seu cant només pot semblar frenètic i exasperant als esperits torbats, la resta de mortals l’associem a la música viva i desperta de la natura. La pista de terra que serpenteja durant 4,2 km des del brancal del castell de Cap Roig a Calella de Palafrugell fins l’àmplia platja del Castell a Palamós no és exactament

un camí de ronda, encara que l’equiparin a aquesta condició la proximitat del mar i l’accés que ofereix per terra a diverses cales il.lustres i tranquil.les: el Crit i la Font Morisca, Cala Estreta i des d’aquí, caminant per la sorra a tall d’aigua, fins les platgetes de Cala Bona i Cap de Planes. A Cala Bona sempre em va sorprendre, al peu de l’escala de pedra que mena a una finca privada, un vell cartell que deia: “Prohibido el paso, excepto náufragos”. L’hi vaig veure anys seguits. 

Si no es baixa fins a Cala Estreta i es continua de dret, la pista de bosc condueix al recòndit món de Cala Corbs, a Cala Canyers, a Cala Senià, Cala dels Capellans i Sa Cobertera, amb la seva roca foradada. Es tracta d’un tram litoral insòlitament verge i d’una bellesa detallista. El camí boscós facilita l’accés a algunes de les cales, no pas a aquelles que només poden ser assaborides des de les petites embarcacions procedents de les platges veïnes, en una singladura sense complicacions aparents, si no s’aixeca algun vent impertinent i ruixador. 

Abans la pista forestal era sempre oberta, ara la tanquen durant l’estiu a la circulació rodada per evitar aglomeracions de cotxes estacionats i embussos circulatoris en ple bosc. Nosaltres aparcàvem tranquil.lament, estiu i hivern, davant del trencant del camí de Cala Estreta. Fèiem l’últim tros a peu i ho allargàvem fins davant de Cap de Planes, on posàvem la tovallola en solitari i ens banyàvem a les aigües més cristal.lines del món. 

Allà no hi arribava ningú, ni per terra ni per mar. Molt de tant en tant l’esvelt bot calellenc batejat “Cacatúa” hi desembarcava la família i els amics de la Mineueta Ferrer, els dos nois de la qual coneixien cada pedra d’aquell litoral com les rajoles de casa i pescaven els pops amb les mans nues. La “Cacatúa” no molestava mai. Al contrari, ennoblia i alegrava aquell racó perdut perquè sabia estimar-lo. 

Josep Pla escrivia: “El bon gust no és sinó una forma viva del sentit del ridícul. El poble, desenrotllant formes tradicionals, el sol tenir. Més probablement que els arquitectes”. 

També escrivia al mateix llibre Tres guies, en un dels seus moments lírics menys càustics: “Catalunya és un país de coses petites, de curtes distàncies; tot hi és a la mesura de l’home i precisament per això tot ho té un pes terrenal molt acusat. Dins aquesta terra, dins els límits escassos de la seva geografia, la personalitat de les coses, dels éssers humans que hi habiten, agafen una característica, un perfil, una cristal.lització decisiva. Com més petites són les coses, més força individual tenen; com més petites són les distàncies, més diversos són els matisos. Per als que vivim en el pla i en la petita o mitjana muntanya, és a dir per a la immensa majoria de la població humana que viu en aquesta terra, aquestes observacions fomen part de la nostra íntima manera d’ésser, de la nostra constitució física”. 

La Mineueta Ferrer, el volum aparatós i familiar del cant dels grills i la solitud d’aquestes cales ja no hi són. L’amor, sí.