El Boca Júniors juga el 15 d’agost contra el Barça: tothom dret!

Porto dos clubs de futbol al cor, el Barça i el Boca Juniors de Buenos Aires, encara que hi ocupin un espai cada vegada més petit i dubtós. Aquest 15 d’agost els dos equips s’enfronten a l’estadi barceloní, arran del partit amistós del Trofeu Joan Gamper que obre la temporada. Serà un partit de costellada i això m’evitarà dilemes sentimentals, però no la tristor de veure la decadència injusta que arrossega Boca. Injusta per tres motius principals: l’economia globalitzada fa que els millors futbolistes d'aquell país juguin a l’estranger, la corrupció destenyeix amb freqüència damunt les estructures directives del futbol argentí i, finalment, la violència de les “barres braves” als estadis  s’ha vist consentida i manipulada, al lloc de l’ambient trepidant
però pacífic que imperava a l’època de les grans estrelles del club com Maradona, Riquelme, el loco Martín Palermo o el goríl.lic Carlitos Tévez.

La lluita de classes del futbol l’han guanyada els rics i la classe mitjana amb prou feines sobreviu. “El fútbol se lo robaron a la gente”, va sentenciar el flaco César Luis Menotti, entrenador del Barça el 1982-84, abans de ser-ho del Boca. 

La primera vegada que vaig voler assistir amb la meva dona a un partit a la cancha de Boca, el seu pare s’hi va oposar radicalment. Les senyores no anaven a la Bombonera i el meu sogre era del River Plate. Vam haver de negociar dur. 

És cert que els jugadors i els seguidors del popular Boca Juniors no acostumen a haver estudiat a Harvard, però com a mínim una vegada a la vida s’ha d’haver assistit al gran superclàssic Boca-River i sentir com vibra el terra que es trepitja. La Bombonera no tremola, batega. Diego Armando Maradona va precisar en una ocasió: “He jugat el Barça-Madrid, però el Boca-River és diferent, és com dormir amb Julia Roberts”. 

Al començament del partit el terreny de joc encara resultava invisible perquè continuava voleiant la pluja de paperets que llança el públic quan els equips fan aparició. A l'atmosfera no hi surava l'aroma dels havans, com a la tribuna del Barça d’abans, sinó els efluvis de les graelles de choripán i hamburgueses disposades als passadissos. 

La barra brava de Boca cantava estrofes molt impúdiques a la de River. La de River, en un crit eixordador, es limitava a comptar fins a deu: eren els anys que feia que Boca no guanyava el campionat. Tot plegat es produïa d’una manera molt més onomatopeica, gutural, cavernosa i udolant que el que permet evocar aquí la transcripció al llenguatge escrit. 

El joc podia conèixer oscil.lacions de qualitat, però a la Bombonera la distància entre la gespa i el públic és la més acostada que he conegut mai, i això és un distintiu de la casa. El Boca i la Bombonera són abans que res una qüestió sentimental acostada. La resta és discutible i corruptible. Els sentiments també ho són.