Dormir, senzillament dormir, quin privilegi!

Al moment de reformar el pis on visc, vaig tirar envans per engrandir espais. Al dormitori vaig ajuntar dues antigues habitacions perquè hi cabés un vestidor i un llit gran de 2x2 metres que les circumstàncies de la vida han convertit en balder. He acabat per acostumar-me a dormir en diagonal amb molta llibertat de moviments (sobretot cilíndrics), tot i que no em desagradava quan hi topava amb algun obstacle tebi, palpitant i exigent. Tot sumat i restat, conservo un viu afecte pel meu llit. El moment precís del dia en què m’hi instal.lo continua sent un dels més plaents de tots. El contacte amb els llençols nets i fragants representa una carícia. Llegir al llit constitueix un dels rituals quotidians més productius de la meva feina, dintre de la qual les pàgines inspirades surten tot sovint del rampell de llevar-se per
tornar al teclat de l’ordinador de manera furient.
Tanmateix, tard o d’hora arriba el moment de decidir tancar els ulls i dormir. La decisió cerebral no garanteix res. És ben coneguda la paradoxa d’estar-se adormint amb fondes capcinades damunt les pàgines d’un llibre i no aconseguir-ho de cap manera quan apaguem el llum i adoptem la posició horitzontal.

Les persones capaces d’adormir-se com uns angelets i viure sense interrupcions un son reparador gaudeixen d’un privilegi natural que haurien de valorar com una font de vitalitat fresca i regalada. Els inquiets, els àvids i els racionalistes els envegem profundament. Ens consolem de manera relativa i ingènua amb la llibertat de moviments al nostre llit king-size, malgrat no trobar la manera dormir intensament i extensament en pau, com uns socs, com uns lirons, con un ós en hivernació, sense torbació ni neguit, absorts i feliços com en les millors nits de la nostra vida. 

Una de les persones que va dormir al meu costat em repetia que ella es despertava, fins i tot es llevava cada nit uns instants tantes vegades com jo. L’única diferència és que no li donava cap importància ni encara menys cap interpretació, de manera que tornava a adormir-se amb el mateix automatisme. El socorregut doctor Freud ja va assentar que allò que facilita el son no és l'absència de soroll ni d'estímul, sinó retirar-los l'atenció.

Jo encara no ho he aconseguit. Només hi vaig arribar quan, per no despertar-la, m’aclucava al seu costat, li posava sigilosament una mà damunt del ventre i aquest gest em comunicava la sensació que els angelets m’agombolaven sense rèplica possible. Ara reconec que la llibertat de moviments al llit king-size també té el seu atractiu i he après a gaudir-ne, però dormir millor continua equivalent a somniar despert.