Pàgines

30 de jul. 2018

Tres raons m’han portat a la comarca alemanya de Brisgòvia

La comarca alemanya de Brisgòvia (Breisgau), situada al racó del mapa que toca a Suïssa i França, al repeu de la Selva Negra i el Rin, suma indrets d’anomenada com la localitat balneària de Badenweiler, on va sojornar l’escriptor rus Anton Txèkhov que hi té una plaça dedicada (a la foto), la vila de Staufen, la capital universitària de Friburg i el poblet de Sulzburg. La comarca és coneguda com “la Toscana alemanya” pel clima benigne i l’extensió de la vinya. Tres motius m’hi han portat aquest últim cap de setmana. Un és conegut: a Staufen hi va morir cap el 1540 el doctor alquimista Johann Georg Faust, la llegenda del qual donaria peu al llibre de Goethe i al de Thomas Mann. Un dels seus experiments químics li va petar a la cara i va morir tràgicament a aquesta ciutat. Prèviament havia venut l’ànima al diable a canvi del coneixement il·limitat i dels plaers mundans, pacte fàustic que donaria molt de joc en la literatura romàntica, a un moment de traspàs entre l’obscurantisme medieval i l’era de la Raó. El segon atractiu es troba més
amagat i resulta difícil de creure si no es veu amb els propis ulls. El col.leccionista alemany Konrad Steinhart i el seu fill Axel Steinhart han acumulat més de 500 bandoneons, una part dels quals s’exposen al museu únic al món de Staufen, gestionat pel director de l’escola municipal de música Joachim Baar.
El bandoneó és un instrument inventat cap el 1835 a Alemanya per Heinrich Band com a orgue o harmònium penjat al coll perquè les petites esglésies del país poguessin acompanyar els oficis, processons i festes. A Alemanya no va arrelar. L’arribada a l’Argentina i la seva conversió en element característic de la musicalitat del tango forma part de l’al.luvió d’influències, a un país on la majoria dels habitants no procedeixen de llinatges autòctons. Els argentins “descienden del barco”... 
A l’Argentina no van fabricar mai bandoneons, tots procedien d’Alemanya, on no el tocaven però el fabricaven per exportar. L’especialitat argentina sempre ha estat restaurar-los i, sobretot, afegir-los al moment de la revenda molta història oral sobre les proeses de l’anterior propietari. 
Al voltant del museu del bandoneó de Staufen no hi ha cap bandoneonista en actiu. Més ben dit, ara n’hi ha una, la meva amiga Almut Wellmann. Estic segur que aviat n’hi haurà un esplet i que es materialitzarà el seu somni de dirigir aquí una orquestra de joves alumnes de l’especialitat. 
Ella i el seu marit Miguel Chimienti són la tercera raó que m’ha portat a Brisgòvia. He fet el viatge en companyia d’un altre bandoneonista argentí resident a Barcelona, Juan Carlos López, i de Clemente Gómez, eficient organitzador de l’expedició. Viatjar amb amics per anar a visitar més amics és jugar sobre segur.
Almut i Miguel residien fins fa poc a Barcelona i ara ho fan a Sulzburg. He anat a visitar-los per amistat, però també amb un secret interès. Desitjava temptar la sort i veure si en algun moment propici de l’estada a casa seva l'Almut s’avenia a agafar el bandoneó i interpretar en privat, cara a cara, alguna de les petites meravelles de J.S. Bach que té enregistrades al seu disc del 2010 Bach y tango.
En efecte, va agafar el bandoneó i va tocar el "Petit Preludi BWV 926" mentre jo m’eixugava discretament a la comissura dels ulls la llàgrima que genera el contacte amb la bellesa encarnada en la proximitat, irrebatible i viva. Hi va afegir el tema d’Astor Piazzolla "The Rough Dancer And The Cyclical Night", com per evidenciar que el talent musical es regenera després de Bach, així com el tango clàssic (en temps de vals) “Romance de barrio”, que ella broda. Juan Carlos López, pel seu cantó, va interpretar el tango “Tiempos viejos” i el vals “Pedacito de cielo”, que broda igualment. 
Va ser una estona de puresa crepitant de l’amistat, d'elegància moral de la humilitat, de noblesa de l’hospitalitat durant l’espai d’un sospir, d’un parpelleig. Tot seguit vam sortir a passejar per la Selva Negra, amb Bach i el tango a l’oïda. Mentre discorríem sobre la naturalesa humana i els sentiments generals, l’Almut em va fer la foto adjunta, visiblement feliç, a la plaça de Badenweiler que porta el nom de Txèkhov.

1 comentari:

  1. La sensibilidad desborda el escrito desde cada palabra. Si bien es difícil como decia un poeta "encerrar los sentimientos en jaulas de palabras", habiendo compartido este viaje juntos, tu estas muy próximo a conseguirlo.

    ResponElimina