La Magdalena m’ho va deixar per només 6 euros

Els dos bars del mercat de la Barceloneta, el del Paco i el de la Magdalena, ho tenen difícil per competir amb dues institucions del ram que els flanquegen per davant i per darrere. Al davant del mercat regna la Cova Fumada, per a molts les millors bombes i el millor allioli de la ciutat. Al darrere Can Ramonet proclama: “Des de 1753, la taberna [sic] més antiga del port”. La Cova Fumada és tronada, incòmoda, sorollosa i el seu vi blanc dolceja, però manté un glamur i una pissarra de plats dignes de veneració. Can Ramonet s’ha passat amb armes i bagatges a les paelles de preu turístic, però boníssimes. A l’interior del mercat les coses són diferents. El Bar del Paco, obert el 1958 i ara regentat per Paco Alcaide Zorio, és el més ampli. S’hi esmorza i s’hi dina de plat quasi tot el que es pot imaginar a un mercat. L’altre Cafè del Mercat, el de la Magdalena,
governat des del 2007 per Magdalena Serrano Piqué, és més petit però molt eixerit.

Em venia de gust un dels pocs plats no anunciats a la quantitat de pissarres que entapissen les seves parets: sardines. Li ho vaig demanar a la Magdalena, va sortir d’una revolada de darrere la barra, va fer un salt fins la parada de peix del davant, va portar les sardines a la seva planxa i me les va servir al cap de pocs minuts, delicioses. 

Les sardines tenen el defecte de ser barates. Quan les més altes virtuts van associades a la modèstia, es cotitzen menys, queden reservades als que no seguim les modes del provincianisme internacional. Les sardines s'han vist expulsades per pobres de molts restaurants, fins i tot dels especialitzats en peix, més exactament en peix car. 

Quan es troben al seu punt --especialment durant els mesos sense erra, de maig a agost--, el llom platejat adquireix una corbatura voluptuosa, els dors de to verd-blau una consistència molsuda i els dos ullets una lluïssor maliciosa. El sabor i l'aroma d'aquest peix es cohibeix als restaurants cars. Les sardines tenen consciència i orgull de classe.

Les de la Magdalena, al Cafè del Mercat de la Barceloneta, posseeixen la grandesa intacta de les petites coses. Per un plat de set sardines de bona mida, quatre llesquetes de pa amb tomàquet i una copa de vi em va cobrar 6€, quasi un regal. A la sortida em va resultar inevitable recordar l’estrofa de Joaquín Sabina: "Dueña de un corazón tan de cinco estrellas que hasta el hijo de un Dios, una vez que la vio, se fue con ella y nunca le cobró, la Magdalena".
La remodelació del mercat de la Barceloneta estrenada el 2007 va coincidir amb la moda d’incorporar amplis restaurants “de concepte”, a més dels tradicionals bars de mercat, igual com a Santa Caterina. A la façana del mercat abocada a la plaça del Poeta Boscà n’hi ha dos, que han passat per diverses mans. Ara es diuen Caballa Canalla i el Guindilla. S’adrecen a públics diferents dels bars de l’interior del mercat, públics amb pressupostos i “conceptes” diferents.