El temple grec pendent a cap Norfeu

L’arqueologia moderna va néixer a finals del segle de les llums com a ciència marcada per l’esperit romàntic, el qual es complaïa en el caràcter malenconiós de les ruïnes. Un cop excavades, restaurades i obertes al públic, havien de continuar semblant ruïnes, sense retornar-les a l’estat original. Però l’arqueologia és una ciència interpretativa, no només importen les peces trobades o no pels excavadors, sinó com s’interpreta la informació disponible, com es contextualitza per il·lustrar un període del passat. A les ruïnes, exhumades o no, els dóna vida l’explicació atorgada pels
coneixements i la visió actuals.
El Partenó d’Atenes, sense anar més lluny, és una reconstrucció moderna. La paraula anastilosi –que en grec significa reedificació– es va fer famosa internacionalment quan la va aplicar l’arquitecte i arqueòleg grec Nikolaos Balanos, director de les primeres obres de reconstrucció del Partenó a partir del 1888. Les columnes del temple de l’Acròpolis van ser remuntades, amb els tambors i altres fragments escampats pels voltants, més alguns afegits de nova factura per completar el grau de reedificació acordat.

La cèlebre “anastilosi de Balanos” ha passat a la història com una “reinvenció” de la ruïna mitjançant peces originals o no. El món dels restauradors de monuments històrics és procliu a no posar-se d’acord. També van dir que s’hauria pogut retornar al temple la teulada i els colors vius del revestiment policrom original, en comptes de deixar-lo en l’aspecte de ruïna majestuosa 

Fa poc els arqueòlegs han pres la iniciativa de tornar a policromar a Tarragona una rèplica de la coneguda estàtua de l’emperador Octavi César August, que va residir a Tarraco durant dos anys (l’original, amb el color perdut, es troba als Museus Vaticans), en contra d’aquell discutible concepte de restauració imperant fins ara. Tota l’escultura i l’arquitectura grecollatina eren vivament policromades, acolorides. 

Els grecs d’Empúries no van arribar ni a la sola de la sabata del desplegament cultural assolit per ells mateixos a Sicília (la Magna Grècia) dos segles abans. A Empúries no tenim els temples dòrics de la vall d’Agrigent, de Segesta i Selinunt. Tot i així, les fonts històriques diuen que aquí hi van construir un Afrodision o temple de Venus visible des del mar. 

Quan la ruta marítima habitual dels grecoromans passava per davant del Pirineu, els navegants veien a la costa un Afrodision o temple de Venus. Ho van deixar dit Estrabó, Pomponi Mela, Plini el Vell i Claudi Ptolomeu. No van concretar el nom de l’indret. Podria ser al turonet de Sant Martí d’Empúries o a l’extrem prominent del cap de Creus, a la muntanya de Sant Pere de Roda o al cap de Biarra de Portvendres, nom derivat de Portus Veneris. Malgrat les fonts escrites existents, l’arqueologia moderna no ha localitzat les restes del temple a la deessa pagana, precristiana. 

Quan l’amic Quim Curbet i jo deambulem pel perfil grec del cap Norfeu, ens imaginem el temple que els grecoromans –i els arqueòlegs– ens han deixat a deure. El veiem més o menys com al muntatge fotogràfic adjunt: en ruïnes i amb els colors restaurats. I trobem que s’hi adiu, blanc i vermell en l’altura, vetllant les certeses dels déus i els dubtes dels contemporanis, que a un indret com aquest, i amb una copa de vi a la mà, són sempre més tolerables. El barri Gòtic barceloní també va ser una reconstrucció, un muntatge fantasiós al moment de la reforma urbanística moderna derivada de l’obertura de la Via Laietana, i avui sembla tan natural.

Segur que entre la quantitat elevadíssima de constructors actuals al municipi de Roses, no seria difícil trobar-ne algun per aixecar la rèplica deguda. Ens serviria, si més no, per saludar des d’aquí «el sol lleial, rei del mar i del vent» que invocava Carles Riba quan enyorava Súnion.

Aquest article ha estat escrit conjuntament amb Quim Curbet.