El televisor o l’idiota de la família

Veure néixer la televisió a les cases particulars va representar un dels fenòmens més fascinants i addictius de la meva infantesa, però ja aleshores semblava suspecte el viu interès del ministre d'Informació del govern de Franco, Manuel Fraga Iribarne, a escampar televisors subvencionats a tots els centres de reunió social dels pobles i ciutats del país. Aviat ja no va caldre subvencionar-los. L’operació següent va consistir a afeblir la televisió pública i fomentar els canals privats. L’últim consell de ministres del govern socialista de Rodríguez Zapatero va aprovar el 2011 la fusió per absorció d’Antena 3 (Grup Planeta) amb Telecinco (Mediaset, Berlusconi), de manera que aquestes cadenes privades passaven a controlar el 51,9% de l’audiència i el 85,4% del mercat publicitari televisiu. Es tractava de la privatització d’un sector a ple rendiment. La berlusconiana Mediaset també va intentar implantar-se com a accionista majoritària de La Cinq a França i de Telefünf aAlemanya, però allà no li va ser
tan fàcil. A la televisió majoritària d’avui --de retruc també a la ràdio i la premsa escrita-- tot es presenta fragmentat, de manera a encabir la publicitat als intersticis de la programació. La publicitat s’ha convertit en l’espai central encobert. Un cop col.locada la publicitat, resulta impossible als periodistes mostrar la seqüència i la complexitat de les coses que passen, resumir-les de manera entenedora dintre de les quadrícules subsistents. 

La raó de ser de les coses que passen ja no interessa als grans mitjans de comunicació, només hi cap el flash simplificat, aïllat de les causes i les conseqüències. La informació es pot esmicolar per comercialitzar-la, el saber no tant. Informar-se és rebre dades, saber és entendre-les i convertir-les en coneixement personal. 

L’objectiu ja no és que la gent entengui, només que consumeixi amb rapidesa. Ha quedat establerta la febre de la rapidesa i la instantaneïtat en la difusió de les notícies, com si saber-les pocs minuts després de produir-se fos un valor principal. S'ha convertit en un consumisme d'usar i llençar titulars, en comptes d'assimilar allò que cada informació pugui tenir d'important. La noció de reflexió o d’anàlisi s’ha vist associada a l'avorriment, la lentitud s'ha vist ridiculitzada.

La televisió no és intrínsecament perversa, és fàcilment perversa. La distància entre una cosa i l'altra és la que estableix el grau de civilització de cada societat, l'equilibri de cada moment entre la pressió dels negocis i l'interès col.lectiu que haurien de defensar els representants elegits per fer-ho. Aquella novetat que vaig veure néixer als domicilis particulars durant la meva infantesa s'ha convertit en el punt focal més absorbent d'aquests domicilis, sense deixar d'exercir la mateixa fascinació, la mateixa addicció. Ha generat negocis fabulosos, dèficits públics similars i una idiotització interessada.