A Nieves Álvarez li agrada el restaurant romà Pierluigi, a mi també

A la crònica que publica cada dissabte a les pàgines de Societat del diari La Vanguardia, la model Nieves Álvarez acaba d’escriure que Pierluigi és el seu restaurant preferit a Roma. El meu també, des de fa molts anys, amb la diferència que jo hi he deixat d’anar des que hi va ella i altres famosos del seu braç. La model va estar casada durant vint anys amb el fotògraf italià Marco Severini (a la foto), però quan encara era soltera el restaurant Pierluigi ja era el meu preferit a Roma. Aleshores es tractava d’una trattoria popular, l'havia freqüentada des del meu primeríssim viatge i he
intentat mantenir-li una certa fidelitat, malgrat tot el que hem canviat ella i jo.

Allò que no ha variat és l'entorn, la Roma eterna, el barri de Piazza Farnese i de Via Monserrato, sobretot els vespres, sense el brogit del tràfec diürn, sense els cotxes, els motorini, els botiguers ni els turistes. A Via Monserrato i a Piazza Ricci, on es troba el restaurant Pierluigi --en realitat la placeta no és més que una nansa del carrer—encara hi sura la mateixa atmosfera nocturna encalmada a quatre passes del desori de Campo dei Fiori. 

A la sortida del Pierluigi vaig aprendre a baixar la veu per escoltar el murmuri de les dues fonts de Piazza Farnese, les monumentals banyeres barroques en granit situades davant la façana del palau que ara és l'ambaixada de França. Després de l'horari d'oficines, es converteixen en un dels punts més silents i redossats del centre històric. 

Vaig aprendre a estimar el silenci nocturn de Piazza Farnese quan sortíem engrescats de sopar al Pierluigi, a disminuir el volum, a baixar el to per assaborir aquell repòs urbà fins arribar a palpar-lo. No sempre ens podíem estar de lliurar-nos a corredisses enjogassades al voltant de les dues banyeres, esvalotats per l'eufòria de posseir Roma, d'haver sopat molt bé i d’haver sostingut una llarga sobretaula acompanyada amb la grappa de la casa. 

Quan l'establiment encara era regentat per la nonna en persona, mantenia el costum de deixar damunt la taula a l'hora del cafè el bocal de vidre d'un litre de grappa amb fruites confitades i un petit cullerot per tal que els tertulians s'anessin servint a voluntat mentre allargaven la conversa. No era un destil.lat dels més refinats, però aleshores no filàvem prim. Ens encantava el gest i ens en beneficiàvem a discreció. 

Retorno al Pierluigi i li recordo al fill de la casa el vell costum que ell ha abolit del bocal de grappa damunt la taula a l'hora del cafè. S'encongeix d'espatlles i em fa un d'aquells gestos teatrals italians que expressen allò que cadascú vulgui entendre. La seva grappa és ara més refinada i la cobra per unitats de tarifa. 

Els preus han pujat escandalosament a la carta de l’establiment, de manera que m'ho faig venir bé per demanar només un primer plat de pasta, a continuació un últim plat de formatge i totes les unitats de grappa que convingui per a la sobretaula. Hi continuo acudint pel bocal de vidre amb la grappa servida a voluntat que ja no existeix. 

Resten intactes Via Monserrato, Piazza Farnese i alguna il.lusió meva molt esclarida, com ara compartir l'indret amb cada nou acompanyant per veure la seva manera de reaccionar a la sortida davant del suau remoreig de l'aigua. Ho faig en homenatge a aquelles corredisses nocturnes enjogassades d’anys enrere al voltant de les dues banyeres barroques incòlumes, eternes com Roma, posseïdes per l'amor del record. Par tibi Roma, nihil cum sis prope tota ruina. Res com tu, Roma, encara que no siguis més que ruïnes.