Tots els mites grecs, frescos del dia, a la paella de Cala Pelosa

L’amic Quim Curbet no em va fer pujar ahir a cap de les ermites tel.lúriques que coneix al llarg del país i es va avenir a una excursió pagana en banyador al cap Norfeu, allò més acostat que tenim al mite grec de cap Súnion, encara que aquí sense temple dòric al déu Posidó. A l’aïllada cala Jòncols o la veïna cala Pelosa, a mig recorregut del camí que costeja entre Roses i Cadaqués, la filla del rei dels feacis Nausica s’hi hauria pogut enamorar perfectament del nàufrag Ulisses, embriagada per la fragància dels eucaliptus i la fortor de les algues i posidònies que entapissen la sorra de la platjola. És un paisatge antic posseït per una grandesa que no necessita grandiositats, potser no necessita ni tan sols mites grecs. El filòleg Narcís Garolera sosté
que el topònim hauria de ser “Nofeu” i que procedeix d’un nom germànic de persona.

El solitari Hotel Cala Jòncols va ser obert el 1965 per propietaris italians al costat de la barraca de pescadors deshabitada. Quatre anys més tard van arribar d’Andalusia per treballar-hi el matrimoni de Pepe Gómez i Rosario Fernández. L’hotel va plegar deu anys després i la temporada següent el van reobrir Pepe i Rosario, pares dels actuals responsables Michael i Juanma Gómez, i avis d’Alexis i Alícia que també hi treballen.

Al començament tenien hort, criaven conills, gallines i porcs, pescaven, collien les olives per fer oli i extreien mel dels ruscos. Ara els fills envelleixen ampolles de vi sota aigua, han obert un centre de busseig i un servei de taxi-boat (conserven la “vinya més petita de Catalunya” i les gallines). 

La temporada laboral d’estiu és curta i la resta de l’any es fa llarga, de manera que el contraban era tradició a aquesta zona. El diari El Punt publicava el 24 de juliol del 1991: “L’empresari que regenta l’Hotel Cala Jòncols, José Gómez Rodríguez, i Francesc Mas Blanch Ponce, que treballa a l’empresa familiar concessionària de la recollida d’escombraries de Roses, van ser detinguts divendres passat a Cotlliure en un vehicle tot terreny Nissan Patrol amb deu quilos d’heroïna, que una vegada posats al mercat haurien pogut adquirir un valor d’uns cent milions de pessetes”. 

El germà Juan Gómez Rodríguez i la seva dona Isa van obrir amb els fills a la cala del costat, com una sucursal, el xiringuito-restaurant Cala Pelosa, arrecerada maternalment del vent de tramuntana per la mola del cap Norfeu, un privilegi que sempre hi ha portat a fondejar les embarcacions, abans de pescadors i ara d’estiuejants. 

No s’ha de confondre aquest restaurant de platja, obert de finals de març a mitjan octubre, amb l’antiga barraca comunal de pescadors de la Pelosa, documentada des del segle XVII i encara en actiu just al costat. Era un refugi per aixoplugar-se els dies de pèssima mar, abans de poder tornar a port. Degudament restaurada, continua acollint colles d’amics que prefereixen fer-s’ho ells mateixos. 

Durant la Guerra Civil va operar a la bucòlica cala Pelosa un camp de treball d’un centenar de presoners republicans, sobretot soldats jutjats i condemnats per deserció, destinats a cavar fortificacions costaneres. Es va mantenir després de la guerra, fins el 1945, amb presoners de l’altre bàndol obligats a continuar obrint la pista militar entre Cadaqués i Roses, amb un ramal fins a Punta Falconera per instal.lar-hi les bateries de canons que controlaven l’entrada al golf de Roses, juntament amb les de Montgó a l’altre extrem. 

Quim Curbet i jo vam dinar ahir a cala Pelosa una paella a la qual hi vibraven tots els antics mites de la civilització grega, frescos del dia. A les seves ermites tel.lúriques això no passa, o jo no ho sé percebre. Vam convenir durant la sobretaula que a la punta del cap Norfeu li quedaria bé un temple dòric mig enrunat i majestuós per poder-li recitar de la Pelosa estant a l'hora del cafè la immortal elegia de Carles Riba:

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.