Quan la ciutat de París va estrenar el parc André Citroën al solar de l’antiga factoria de cotxes, m’hi vaig deixar caure per casualitat. Havia de baixar a l’estació de metro Javel per altres raons, me’l vaig trobar al davant i el vaig recorre amb una incipient curiositat. Era un parc nou de trinca traçat amb tiralínies, estructurat en diversos sectors que juguen entre l’esplanada central i els costats enjardinats amb vorals d’ombra. Aquell primer dia vaig establir l’hàbit de tornar-hi cada vegada que viatjo a la capital francesa. El motiu que m’hi porta no ha trobat més precisió amb el pas dels anys. Simplement hi vaig, m’hi passejo, reposo, observo, sec cota un nesprer i escolto els pardals refilar virtuoses àries d’òpera i el do de pit d’alguna merla. Li dedico un
temps sense expectativa concreta, un exercici personal de contenció, de retrobada del ritme interior, una suspensió momentània de la incredulitat. Agraeixo l’acollida que ofereix i la gentilesa de projectar la perplexitat del badoc cap a una certa harmonia i els seus contrapunts canviants dintre de la cosmologia de detalls que formen la vida en comú.
El segon dia corro als Jardins del Luxemburg. Molts parisencs i visitants de la ciutat guardem vells records del parc del Luxemburg, el més cèntric i concorregut en ple Barri Llatí. A un moment o altre de la vida hem festejat en aquest escenari que sembla habilitat per acollir els sentiments positius, els vapors emocionals. La malenconia pot resultar justificada, però això no la converteix en aconsellable. El cor ha de continuar bombejant la sang i exaltant l’avidesa del desig.
Al Luco, sobrenom col.loquial en argot parisenc dels Jardins del Luxemburg, hi floreixen entre maig i juny els castanyers d’Índies. La flor dels marroniers és un espectacular raïm piramidal invertit, erecte, que es multiplica a cada arbre fins a recobrir-lo de color violeta o blanc, “amb orgull de sexualitat acabada d’estrenar”, diu Narcís Comadira al llibre Dies de França.
La contaminació i el canvi climàtic castiguen la flora urbana. Abans un castanyer d’Índies vivia 120 anys a les ciutats, ara sobreviu amb prou feines 30 anys. La meitat arbres dels Jardins del Luxemburg eren castanyers d’Índies, ara els substitueixen per altres espècies més resistents a les condicions actuals.
El tercer dia vaig als Jardins del Palais Royal, una amagada plaça de 180 porxos amb jardí central a quatre passes del Louvre. Durant la Revolució es van dir Jardins Égalité, però l’encert d’alguns noms dura poc. L’accés relativament amagat no hi porta grans grups. És com un jardí tancat, obert al públic previngut. A mi m’agrada continuar-ne dient Jardins Egalité, i tornar-hi.
El quart dia el dedico a la terrassa més bonica de París: els molls del Sena. El riu es permet alguns capricis en ple centre urbà, com ara la punta de l’illa fluvial de la Cité convertida en Square Vert-Galant, presidida per un desmai que amb les branques fa una reverència fins tocar l’aigua (foto adjunta).
La política municipal d’extirpar gradualment la circulació automobilística dels molls del Sena per retornar-los als vianants pot costar-li el càrrec a l’alcaldessa socialista Anne Hidalgo a les pròximes eleccions del 2020. Els automobilistes i els veïns d’aquests barris benestants contraataquen. No tothom valora com un excepcional plaer urbà poder-hi passejar en calma, seure al caire del moll i deixar penjar els peus damunt del riu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada