Matinades d’estiu amb gessamí fragant al barri vell de Sevilla

Els diaris grans d’arreu d’Espanya solien oferir alguna plaça d’estudiant en pràctiques durant els mesos d’estiu a les Escoles de Periodisme de Madrid, Barcelona i Pamplona, abans de la invenció de les facultats universitàries de Ciències de la Comunicació. Vaig arribar a Sevilla contractat de becari pel diari ABC de la capital andalusa. Em van recomanar d’allotjar-me a una residència del carrer de l’Agua, al casc antic tancat a la circulació rodada. El carrer només es trobava edificat d’un costat, l’altre era la murada posterior dels jardins del Reial Alcàsser, per damunt de la qual vessava
un gessamí monumental, fragant, orgiàstic. A Sevilla els serveis municipals havien d’arrencar amb puntualitat la fruita madura dels tarongers que enjardinen la via pública perquè la collita afavoria la florida següent de la tarongina, la flor del azahar, associada amb l’arribada esclatant de la primavera i les festivitats de la Setmana Santa.
En canvi els gessamins eren el perfum de les nits d’estiu, l’encens pagà que ajudava a suportar la canícula. No tots els gessamins flairen igual ni ho fan amb la mateixa intensitat al llarg del dia. El del carrer de l’Agua semblava esperar el meu retorn a casa de matinada per donar el millor de si.

Treballava al torn de nit del diari i cada dia tornava tard. El balcó de la meva habitació s’abocava al gessamí des del primer pis, a una altura encara més acostada. Un cop arribat a casa, seia una estona a la llotja del gessamí gegant. No tenia cap pressa per anar al llit.
L’endemà no calia llevar-me d’hora i el gessamí no l’havia d’escriure, només sentir-lo i encantar-m’hi. L'efluvi arribava a desvetllar-me, però aleshores tant se me’n donava no dormir les hores habituals. A negra nit la mata florida per damunt de la tanca presentava una incandescència trèmula i penetrant, un nimbe de dolçor perfumada que flotava escabellada, descordada, oferent. 

No sé si les notes d'un nocturn de Chopin tocades lentament al piano per mans virtuoses haurien estat capaces d’embellir aquell silenci de l’aire adormit, nu i fragant. Sevilla era una ciutat d'aromes florals vivíssimes, encara que aquestes coses no s'aprecien especialment quan s'està a punt de complir dinou anys i de guanyar el premi Pulitzer. 

El gessamí no era subjecte de res, no evocava d’entrada cap fet precís. Era un gessamí monumental, vist reposadament des del balcó en el silenci de la matinada. El sentia sense pensar-hi, el veia sense voler, m’hi extraviava sense tocar-lo. Em vaig adormir en la seva companyia inesborrable cada nit d’aquell estiu.