La ciutat de Menton, els llimoners i don Vicent Blasco Ibáñez

Em deixa indiferent que la llista de millors restaurants del món elaborada cada any per la revista anglosaxona Restaurant acabi de distingir en tercer lloc l’establiment Mirazur de la ciutat francesa de Menton. En canvi Menton no m’hi deixa gens, d'indiferent, a la falda dels Alps que es precipita al Mediterrani entapissada de llimoners, dels quals s'extreu un dels limoncellos més delicats. Eclipsada per les veïnes Niça, Cannes o Montecarlo, pateix una imatge injusta de vila balneària passada de moda. A Menton hi discorre una frontera estatal i això pesa. Avui és una ciutat francesa sense fissures, d’aspecte italià sense discussió. L’abrupta orografia marinera dels Alps hi afavoreix grans terrasses escalonades del terreny, fondalades encaixades i faldars que pel cantó de la solana instauren un microclima de suavitat reconeguda. La divisòria estatal franco-italiana va ser establerta el 1860 i fan l’esforç de respectar-la en la vida oficial i en les múltiples derivacions quotidianes de la vida real. El substrat és idèntic dels dos cantons, el revestiment no. L’escassa informació disponible a l’Oficina de Turisme de Menton sobre la finca del novel.lista valencià Vicent Blasco Ibáñez, visitable en l’actual condició de jardí municipal,
s’obstina a rebatejar-lo com a Vincente i a repetir que era un exiliat polític, cosa que no era, com si aquesta condició anés associada de manera tradicional a la d’espanyol instal.lat a França. La riquesa del llegat de Blasco Ibáñez a la localitat francesa mereix una mica més de gratitud, abans de qualificar la finca de Fontana Rosa en la literatura municipal de “creació estranya i delirant d’un personatge extravagant”. 

Moltes de les novel.les de Blasco Ibáñez passarien avui sense gaire arrugues la prova del relleu generacional, si es trobessin reeditades a les llibreries, en comptes de mortes d’èxit. A les botigues de Menton no se n’hi troba ni una de mostra, malgrat que la col.lecció Livres de Poche manté en catàleg Arenes sanglantes (Sangre y arena), també en versió electrònica. 

El ressò mundial d‘aquest autor a un moment donat, la fabulosa novel.la de la seva pròpia vida o l’espectacularitat del llegat immobiliari no hi fan res. Blasco Ibáñez ja va ser vist en vida com un “suburbial” i avui no és vist de cap manera. Poquíssimes persones deuen llegir actualment el primer gran best-seller mundial de la literatura en castellà traduïda a l’anglès.

Joan Fuster es pronunciava taxativament: “Del Blasco Ibáñez escriptor se’n parla poc i mal. De fet, l’esment de don Vicent acostuma a ser breu, si a això arriba, i a més a més tenyit de displicència. Com si es tractés d’un novel.lista de cinquena fila. I la veritat és que les lletres espanyoles dels últims cent anys no compten amb gaire narradors del seu tamany i empenta creadora”. 

Mister Ibanez i la traducció nord-americana The Four Horsemen of the Apocalypse es van convertir en una bomba: dos milions d’exemplars venuts en menys de dos anys, el 1924. Era una xifra de vendes inaudita, el primer best-seller de la història moderna. La versió a la pantalla gran, encara en cinema mut, va significar el 1921 la febre mundial al voltant de l’actor Rodolfo Valentino i la glòria de l’escriptor valencià (una segona versió seria dirigida el 1962 en technicolor per Vincente Minelli, amb Glenn Ford i Ingrid Thulin als primers papers). 

Els anys triomfals del Blasco Ibáñez resident a París coneixerien el repicó dels sis últims, instal.lat a a Menton. Com deia Pío Baroja amb la displicència de sempre davant la figura del valencià: “Para los franceses, Blasco era otro francés, un francés de más abajo del Midi”. 

L’alta societat anglesa i centroeuropea desvagada “hivernava” a mitjans del segle XIX al clima assolellat de Niça, Montecarlo, Cannes i Menton, totes a la mateixa llongada del Golf de Lleó, separades pels respectius caps, a una època en que els grans palaces tancaven les portes durant la morte saison de l’estiu. La denominació Côte d’Azur seria proposada amb èxit tot just el 1888, vint anys després de l’annexió a França. Fins el 1931 els hotelers de Niça no van acordar obrir a l’estiu. 

La relació dels il.lustres estadants de la Costa Blava amb la realitat del rerepaís era nul.la i encara ho és avui en bona mesura. Com deia el novel.lista Jean Giono: “La Provença hi posa el clar de lluna, la Costa Blava el fa pagar”. Al costat mateix de Menton, a la frontera de Ventimiglia, s'hi amunteguen avui milers de migrants en condicions infrahumanes.