Ahir els amics Carmina Vilaseca i Lluís Krauel em van acollir sota la pèrgola de casa seva a Gaüses (Alt Empordà), un locus amenum per ell mateix i per l’hospitalitat que ofereix. La Carmina no apareix a la foto perquè és fotògrafa i no li agrada sortir. Bufava tramuntana, per sort. La pèrgola en general i aquesta en particular –feta de glicina, roser enfiladís i parra de raïm-- és una de les estructures més amables i lúcides que l’home ha inventat mai, una de les expressions més depurades i nues de l’hospitalitat, la intel.ligència activa del jardí utilitari, el lloc més idoni per provar d’arreglar definitivament el món al llarg d’un aperitiu i d’una
sobretaula o bé, simplement, deixar que el món vagi fent.
És com un iglú vegetal íntim i airejat, un òrgan que batega amb capacitat emotiva, un paisatge reduït fins la gota de la seva essència, una ofrena de l’ombra més lluminosa, un rebrot d’humanitat de la naturalesa civilitzada, una font que raja la frescor del plaer anhelat i retrobat, una figuració sentimental de la calidesa del refugi incapaç de quadricular o immobilitzar tot allò que hi flueix, una reducció domèstica de l’enginyeria i la tecnologia de les coses, una mínima utopia materialitzada, una confluència feliç de la polaritat entre natura i cultura, un punt focal de la construcció humana que quasi sempre ajuda a viure.
sobretaula o bé, simplement, deixar que el món vagi fent.
És com un iglú vegetal íntim i airejat, un òrgan que batega amb capacitat emotiva, un paisatge reduït fins la gota de la seva essència, una ofrena de l’ombra més lluminosa, un rebrot d’humanitat de la naturalesa civilitzada, una font que raja la frescor del plaer anhelat i retrobat, una figuració sentimental de la calidesa del refugi incapaç de quadricular o immobilitzar tot allò que hi flueix, una reducció domèstica de l’enginyeria i la tecnologia de les coses, una mínima utopia materialitzada, una confluència feliç de la polaritat entre natura i cultura, un punt focal de la construcció humana que quasi sempre ajuda a viure.
La meva devoció per les pèrgoles no és beata ni acrítica. Tracto de discernir-hi també els materials autèntics dels artificiosos, detectar-hi el misteriós equilibri de la coherència i flairar els venedors de fum, sense confondre la carrosseria amb el motor. Hi ha pèrgoles caríssimes de baixa qualitat, i viceversa.
La pèrgola civilitza un espai obert, l’acosta humilment al paradís perdut per culpa de no sé quins pecats originaris, el cofa amb delicadesa i harmonia, li afegeix geni i secret, l’endolceix, el refina, li atorga gruix poètic amb una versemblança diferent de la realitat habitual.
És una pausa amable de les tribulacions, una fragància vibràtil que revigoreix i compensa l’ànima dels vandalismes acostumats, de la tossuda insolència dels fets en brut, de l’imperi dels diners i la impunitat dels poderosos. La pèrgola, igual que l’amor i tantes altres coses, és un acte de fe en la capacitat de modular un punt de convivència en pau, inclús amb una mica de tendresa, fraternitat i encert.
Els plaers més bàsics poden ser els més luxosos, per exemple un porxo emparrat. Estic convençut que les coses autènticament importants es decideixen sota d'una pèrgola, una parra o un encanyissat. La resta són reunions.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada