El boleros acostumen a reaparéixer allà on menys se'ls espera

Durant les èpoques que ocupava algun càrrec em tocava desfilar el mes de juliol a la fira de vanitats del Palacio de la Magdalena de Santander, on la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo aplega cada estiu un florilegi de savis de cada ram, a un indret abocat amb elegància a la bellíssima badia de la capital càntabra. Una alta proporció d’assistents dominava l’art dels passadissos, els copets a l’esquena i els sopars de compromís. Pel meu cantó procurava complir, però m’escapolia a la primera ocasió a escampar la boira al passeig en cornisa de la platja del Sardinero i a presentar els meus íntims respectes a un dels pocs monuments dedicats en aquest país a un bolerista. Es tracta del bust aixecat  a la memòria del popular cantant
d’origen valencià Jorge Sepúlveda, inolvidable intèrpret del bolero “Santander” i d’aquell altre: “Bajo el palio sonrosado de la luz crepuscular, mirando al mar soñé”....

A les sessions del Palacio de la Magdalena hi escoltava tot sovint coses més trivials i més llargues. El bust no es distingeix per l’encert estètic, però a mi em feia il.lusió sortir una estona de l’aula, estirar les cames i anar-lo a saludar. Sempre he pensat que els boleros són una cosa tan important com les sessions acadèmiques, de vegades més. 

A Barcelona també hi ha dos petits monuments, més arraconats que el de Santander, a dos cantants populars. Antonio Machín té un monòlit amb medalló de bronze que reprodueix la seva efígie a un angle de la plaça Vicenç Martorell del Raval. Carlos Gardel disposa d’un altre monòlit sense medalló als jardins de la confluència de l’Avinguda de Sarrià amb el carrer Buenos Aires. Tots dos es troben molt amenaçats pel creixement de la vegetació i reclamen un manteniment més considerat. 

Les músiques i les lletres dels boleros van marcar època. Després es van mediocritzar, com un motllo repetit sense talent. De tant en tant tornen a emergir per sorpresa amb tota la qualitat allà on menys se’ls espera, com els “Free boleros” de Tete Montoliu i Mayte Martín editats en CD el 1996. 

Les persones que ignoren la categoria moral de les passions pensen amb desdeny que els boleros són balades de sacarina despatxades amb quatre tòpics romàntics. S’equivoquen. Algunes de les més sòlides fulguracions de l’amor i el desamor s’han forjat a l’ebenisteria dels boleros. De fet, les úniques descripcions de l’amor que arribo a entendre una mica les trobo als boleros, gènere d’una altura irrevocable a l’hora de descriure en tres o quatre minuts com s’articula la substància dels instants sobresaltats pels enigmes de l’amor i dibuixar la rectitud tan curvilínia d’alguns luxes de l’esperit.