Els primers deu anys del tresor ignorat a la platja de Polilles

Aquests dies es commemora amb plena indiferència d’aquest cantó de la frontera pirinenca el desè aniversari de la recuperació com a parc públic a primeríssima línia de mar de l’antiga fàbrica Nobel de dinamita a la badia de Polilles (Portvendres), una proesa de l’arqueologia industrial i de la política francesa de preservació d’algunes finques costaneres a través del seu Conservatori del Litoral. Fa llargues dècades que intento convèncer els amics i coneguts que alguns dels racons més afortunats de l’Empordà es troben a les comarques veïnes del Rosselló i el Vallespir i que alguns dels indrets més inspirats de Catalunya se

situen a les terres catalanes de França. Josep Pla ja sostenia que el nord muntanyós de l’Empordà fins a Roses i l'Alta Garrotxa no són més que una prolongació geogràfica del Vallespir. El seu èxit persuasiu i el meu s’han revelat minsos. He aconseguit arrossegar escassos acompanyants a l’amable Coll de Banyuls, al prodigi de la badia de Polilles i a les taules del seu restaurant de temporada O Sole Mio. La frontera més alta de totes no és l’estatal, sinó la mental.

Vaig descobrir fa molts anys la platja lliure de Polilles, oculta entre Banyuls i Portvendres, arredossada de tramuntana per la mola del cap de Biarra, fistonejada per les vinyes verdes vora el mar dintre d’un paisatge tàctil, ordenat i detallista. Hi torno amb freqüència, a l’estiu i encara més fora de temporada per desentumir les cames i les competències emocionals. 

Polilles és un miracle. La badia natural, naturalíssima, consta de tres platges: la d’en Bernardí, la del Mig i la del Forat. A la platja central d’en Bernardí hi opera a l’estiu el restaurant O Sole Mio. La sobretaula a la seva terrassa ofereix un dels observatoris més afortunats del món sobre la condició de ciutadans mediterranis. Salta a la vista que l’establiment només podia ser iniciativa d’alguna ànima excepcional i lliure com l’indret. Es deia Maryse Avallone, nascuda Maryse Camps. Va morir el 2017, als 67 anys, i avui continuen la feina el fill Aldo i la seva dona Sònia Ribera, la So.

A la platja nua més bonica del país li va caure al damunt la revolució industrial com una bomba literal, arran de la instal.lació el 1871 d’una fàbrica de dinamita. Un cop tancada la factoria el 1984, l’indret va ser comprat per l’administració i convertit en equipament públic, un parc arran de mar amb instal.lacions pulcrament restaurades. L’estacionament per a 300 cotxes a l’entrada engloba un vell lledoner gegant, d’una elegància lírica que val l’emoció per ell sol. La badia de Polilles, la natural i la restaurada, és tota ella un prodigi secret.