El nostre gran sud, de la mà inspirada de Xavier Garcia

L’últim llibre publicat per Xavier Garcia amb el títol El Sud de nou revisitat (Cossetània Edicions) està admirablement escrit per un  motiu: al llarg de tota una vida de recórrer els camins de les comarques tarragonines i ebrenques amb el cor a la mà l’autor s’ha empeltat del vocabulari cabalós de lo riu, de l’estil esvelt de les oliveres, els garrofers i les figueres, del suc daurat de les paraules de secà. Alguns trobaran la mirada de Xavier Garcia ingènua, d’escassa malícia, d’una estranya absència de tortuositat, malgrat que l’escriptor i militant ecologista sap perdre amb més elegància que molts guanyadors d’ullals ensangonats a l’hora d’administrar les seves victòries en un món de zitzània. “Sense llibertat de crítica no hi ha elogi afalagador”, diu el personatge de Beaumarchais a Les noces de Fígaro, per això afegeixo que a la magnífica prosa literària de Xavier Garcia li fa mal per moments l’ofici de periodista, la nostra mania d’informar més que descriure, de proporcionar dades en comptes d’interpretar-les. És un plec de la professió, una
arruga de l’estil compensada per la volada lírica que fa la grandesa d’aquest llibre en molts altres moments.

Amb un to memorialístic finíssim, l'autor emprèn una repassada panoràmica de les circumstàncies en què ha conegut cada indret. Fa una radiografia rabiosament actual del territori quotidià i de l’holocaust agrari. La temptació melancòlica i l’aire de balanç són inevitables, però a l'observador li queda prou passió per estimar-los encara avui com el primer cop. 

Diu a la pàgina 131: “Són els qui sostenen la vida als pobles –i més als més menuts—a través de les pensions de jubilació, són els qui, en règim de petita propietat o parceria, continuen conreant les terres tot i saber que els preus finals que percebran continuen essent injustos. Són els pagesos que han anat quedant, els que al llarg del temps (tot i que darrerament amb més dificultats) han omplert places i carrers, rambles i palaus de congressos, també carreteres amb tractors protestant, reclamant irats ‘Volem la meitat del que mos roben!’”. 

Potser sí que les comparacions són odioses en algunes ocasions, no sempre. Molt sovint les coses es clarifiquen precisament per contrast amb d’altres, per comparació. La llarga lluita de Xavier Garcia per recopilar, biografiar i reeditar l’autor tarragoní Artur Bladé Desumvila, marginat en ple apogeu del coetani empordanès Josep Pla, ha estat una tasca quixotesca indispensable. Tota l’obra personal escrita per Xavier Garcia apunta en la mateixa direcció. Igual que a Bladé, la literatura dominant li ho reconeixerà de manera molt relativa. Són autors del sud, encara que sigui el nostre gran sud. 

El llibre no incorpora al final un Índex Onomàstic perquè enumerar tots els coneguts citats –cadascun en el seu context precís—hauria estat tan voluminós com el text de l’obra. Per contra inclou com a cloenda una Bibliografia de Xavier Garcia ordenada per any d’edició de cadascun dels seus treballs. A més d’una bibliografia, és un manifest, una proesa personal.