El miracle mantingut fins avui de la “prima donna assoluta”

El documental biogràfic sobre Maria Callas que s’acaba d’estrenar als cinemes aconsegueix situar-se a l’altura del mite a força de cedir-li la pantalla i la paraula directament a ella, la diva encara indestronada més de quaranta anys després de la seva mort. Coneixem els ingredients del mite: talent excepcional, drama vital al cim de la glòria, prestigi del gènere operístic. Però encara avui resulta impossible no caure retut davant l’art suprem de la Callas a les millors àries del bel canto, remasteritzades i presentades en pantalla gran. La seva interpretació en aquest film de "Casta diva" (Norma),
"Vissi d’arte" (Tosca), "Vieni, t’affretta" (Macbeth), "La mamma morta" (Andrea Chenier), "O mio babbino caro" (Gianni Schicchi) o fins i tot de la potinejada havanera de Carmen clava a la butaca de la sala de projecció, posa la pell de gallina i humiteja els ulls. Mai no s’ha estat mai tan a prop de la bellesa absoluta pel preu d’una entrada de cine.

Que el seu paper a La Traviata de Verdi el 1955 a la Scala de Milà no ha estat superat fins avui és una afirmació que no ofereix dubte. Alhora resulta tremenda, esfereïdora, pel que significa d’aparició tan capriciosa i escadussera del millor geni artístic. 

La soprano d’origen grec continua considerada com la prima donna assoluta amb tot motiu i sense discussió, malgrat les primeres veus femenines que l’han intentat rellevar en el mateix paper: Montserrat Caballé, Joan Sutherland, Renata Scotto, Mirella Freni, Angela Gheorgiu, Anna Netrebko e cosí via. A la Callas encara no l’ha desbancada ningú i això és miraculós. 

Montserrat Caballé va tenir el valor de disputar-li aviat el tron, un atreviment que els “vidus” de la Callas no li perdonarien, en particular a Itàlia i encara més al loggione de la Scala de Milà. El 1982 la Caballé va presentar-hi una Anna Bolena, de Donizetti, amb els mateixos decorats de Luchino Visconti que havia fer servir la diva el 1957, en commemoració dels 25 anys del seu triomf en aquest paper, i també en explícit “homenatge a Maria Callas”. 

Dintre d'un ambient molt caldejat per la reposició que podia semblar un desafiament, la participació de la Caballé es va veure cancel.lada cinc minuts abans de començar la funció, amb tot el públic instal.lat a les localitats, per una indisposició que molts van atribuir al pànic escènic. Va cantar finalment una setmana més tard, però des del primer acte van esclatar els crits de “Basta!”, “Non e cosí!”, “Viva la Callas!”. Al final del primer acte la Caballé no va sortir a saludar. Al segon va demostrar la seva qualitat a l’ària culminant "Al dolce guidami”, però al tercer van reprendre les discrepàncies entre el públic. Va suspendre les tres funcions següents previstes. 

Ningú no ha arribat a la sola de la sabata d’aquella veu miraculosa. El prodigi es manté.