El metro de Singapur surt, exactament, de Santa Perpètua de Mogoda

L’empresa Alstom acaba d’anunciar que fabricarà a Santa Perpètua de Mogoda 70 vagons de nova generació per al metro de de Singapur, vell conegut meu. Un de les propostes editorials més inesperades em va portar el 1990 a fer la “volta al món en metro” en companyia del fotògraf Xavier Miserachs per al llibre Metros i metròpolis, encarregat per Transports Municipals de Barcelona amb la intenció de descriure la modernitat d’aquest mitjà de transport a diversos continents, concretament a les ciutats de Berlín, Budapest, el Caire, Caracas, Lilla, Londres, Madrid,
Mèxic DF, Moscou, Nova York, París, Singapur, Tòquio, Vancouver i Washington, a més de Barcelona.

La descoberta de Singapur a través del seu metro d’alta tecnologia va ser una de les més reveladores. La petita ciutat-Estat asiàtica havia estat històricament un infecte enclavament de pirates sota domini colonial britànic fins que la legalització del tràfic marítim i financer la va convertir en puixant paradís fiscal. L’escassa població de 2,5 milions d’habitants gaudeix de la segona renda per càpita més elevada del continent.

Són pocs i rics, a una àrea del món on la situació acostuma a ser la inversa. Van passar en poc temps de les maresmes insalubres als gratacels rutilants. Això va permetre construir un dels metros més moderns al minúscul país insular, un Manhattan equatorial d’ulls ametllats, una Andorra asiàtica i marinera. 

Xavier Miserachs i jo vam descriure, cadascú amb les seves eines, la descoberta lluent, centellejant, del metro de Singapur. Però, tal com acostuma passar, les nostres descobertes de més impacte van quedar al tinter per un sentit assentat del fair-play o l’autocensura. L’exagerada calor humida de la pròspera ciutat-Estat castigada pels monsons tropicals hi ha provocat que el grau exagerat de refrigeració siguin considerat a tots els racons, inclòs al metro, com l’autèntic luxe, el dret sibarític a pelar-se de fred. 

En segon lloc, per més la noció de bon gust vigent a la vella Europa no sigui cap pauta de referència obligada, el mal gust associat a la condició de nou ric descolla a Singapur amb una força singularíssima. El dia que Miserachs i jo vam demanar al restaurant llagosta (allí de preu molt accessible) la van servir a taula amb una garlanda titil.lant de llums nadalencs que embolicava la closca. El fet que els ulls del crustaci s’encenguessin i apaguessin amb piles al moment de servir-lo a taula semblava a la resta de comensals més luxós i excitant que el gust del marisc. El metro de Singapur, fabricat a Santa Perpètua de Mogoda, és com aquella llagosta titil.lant.