Ahir vam tornar a les illes Medes com a perfectes guiris

Anys enrere Josep Lloret i jo trepitjàvem les illes Medes amb una certa familiaritat, ahir hi vam tornar com a perfectes guiris a bord de les embarcacions de passejada col.lectiva, invitats pel propietari de l'empresa Nautilus Josep Busquets Santamaria. El 21 de gener del 1981 Josep Lloret escrivia com a corresponsal del diari Avui: “Quatre membres d’una brigada del ministeri d’Obres Públiques van quedar ahir aïllats a les illes Medes, després que la barca que els recollia cada dia després de la feina hagués de tornar a terra per culpa de la forta tramuntana que es va girar en aquell moment. Hagueren de passar la nit a les Medes, sense menjar i acompanyats d’un ruc que la brigada fa servir per transportar material des de l’embarcador fins
dalt del far. L’esmentada brigada està realitzant obres de reparació a l’antic embarcador. També està treballant dalt de la Meda Gran, en unes obres que serviran per canviar l’emplaçament de l’actual far. Com a nota curiosa, cal esmentar que el ruc porta força temps aïllat, tot patint els efectes d’una alimentació més aviat minsa. Segons que s’ha explicat, l’animal resta a vegades diversos dies tot sol a l’illa, sense menjar i encara menys beure, ja que no hi ha cap font d’aigua potable".

L’al.lusió al tracte reservat al ruc li va suposar algun problema que encara recorda amb l’iracund contractista d’obres. Pel meu cantó, vaig descriure l’arxipèlag empordanès al llibre Viatge a les illes de Catalunya (Ed. La Magrana 2008). De jove m’hi portava el meu vell amic de cal Rajoler de Pals amb la barca del seu pare des del moll de l'Estartit. Més endavant també m'hi portava Manuel Vázquez Montalbán amb la seva barca menorquina cabinada, abordada cada matí d'estiu pel amics al mateix moll de l'Estartit.
Però aleshores els peixos de la reserva marítima ja s'havien amansit del tot i acudien a menjar les engrunes de pa que els llençaven els turistes com en un estany de fira. S'hi podia veure algun mero despistat i quasi numerat, un vol de sards, fins i tot algun corball. Deixàvem les Medes enrere i fèiem cap, segons el vent, cap a altres rocams menys regulats per capbussar-nos. En Manolo, amb les ulleres i el tub d'immersió, nedava contracorrent i esgarrapava musclos de roca amb una agilitat insospitada. Guardo algunes fotos enriolades d’aquelles banyades. Un parell de mesos més tard l’escriptor moria d’un infart a Bangkok. 

Abans que l’arxipèlag no fos declarat reserva natural protegida i que prohibissin desembarcar-hi sense autorització, solíem posar peu a terra a l’antic embarcador, a recer de tramuntana. Amarràvem la barca i pujàvem pel camí zigzaguejant que porta fins l’altiplà del far. Al fort pendent del camí d’accés hi subsistia una frondosa figuera, sota l’ombra pastosa i perfumada de la qual descansàvem a mig recorregut de l’ascensió. Algun garrofer en estat de pura supervivència, algun ullastre o olivera borda, les clapades de figueres de moro, les atzavares i algunes tofes de borró eren l’única vegetació que aixecava un pam de terra. 

Arribats al voltant del far topàvem amb la populosa i cridanera presència de les gavines. No prenien amb bon humor l'aparició d’intrusos, sobretot quan coven de març a juny els nius de la llocada entremig dels matolls secs. De vegades calia que ens defenséssim la testa amb un pal brandat enlaire. Els vols rasants i els atacs en picat de les gavines resultaven amenaçadors, però rarament portaven l’agressivitat fins al contacte físic de la becarrada. Esquivar el llançament aeri d’excrements no era tan segur. 

L’espècie omnipresent a les Medes és el gavià argentat (Larus cachinnans). Té molts números per ser considerat l’autèntica “rata del mar” a causa dels hàbits no gaire higiènics i la demografia galopant. Fins i tot els ecologistes van admetre –i practicar-- la necessitat de reduir-ne la proliferació. 

A l’estiu es poden contemplar als penyals de les Medes esplugabous, martinets, falciots, gralles, falcons pelegrins, mascarells, baldrigues i xatracs. Moltes d’aquestes espècies no hi viuen, només hi nien, beneficiades per la rara comoditat que procura l’absència d’humans, els quals es concentren per una vegada a l’aigua i no en terra. 

Els dies de calma plana he vist a les Medes la respiració de les ones convertides a penes en llepades pacients, una fina ondulació sorda i lassa, una vibració somorta de la suor del mar en estat misteriosament immòbil, un clapoteig malenconiós com un badall ensopit. Altres dies de carés invers hi he presenciat el mugit paorós d’onades capaces de rastellar totes les anfractuositats d’aquestes roques abans de cavalcar la ressaca, entrecreuar-se amb el cruixit de l’embat següent i deixar com a rastre cavernós un eco d’espant. 

Els estudis arqueològics indiquen que a l’època grega de la fundació de Roses i Empúries ja s’explotava una pedrera de guix a la Meda Gran, destinada a les construccions dels dos assentaments primitius. Josep Pella i Forgas es mostra convençut a Historia del Ampurdán d’haver localitzat a aquesta illa restes de ceràmica i enterraments de la següent època romana. 

Els repetits intents d’habitar les Medes per interès d’estratègia militar han topat amb la manca de recursos naturals, començant per les fonts o pous d’aigua potable. També han pesat les dificultats d’aprovisionament a través d’aquell quilòmetre de distància aparentment tan curt del Freu que comunica amb terra ferma. 

El període medieval va resulta agitat per les incursions corsàries, a una ruta essencial del comerç marítim entre el port de Barcelona i els seus interlocutors del nord del Mediterrani. Per això el rei Martí l’Humà es va interessar des de Barcelona el 1408 per la construcció d’una fortificació de vigilància a les Medes, que probablement no era la primera. A les Corts de Montsó, celebrades el 1542, es va plantejar la necessitat d’instal.lar-hi un llum o foc per orientació dels navegants. 

Les tropes de l’invasor francès van ocupar les Medes en diferents ocasions i van aixecar-hi noves fortificacions, conquistades i reconquistades en una llarga llista d’enfrontaments. Després de l’última guerra napoleònica, l’exèrcit espanyol hi va fixar una guarnició militar i l’hi va mantenir de manera precària fins el 1890. L’últim oficial al comandament d’aquesta guarnició va ser el tinent Severiano Martínez Anido, de trista memòria per la seva carrera posterior. 

De la guarnició comandada per Martínez Anido a les Medes en va deixar una magnífica descripció --una de les escasses descripcions existents de la vida a les Medes-- l’escriptor empordanès Carles Bosch de la Trinxeria al llibre De ma cullita, publicat a Barcelona el mateix any 1890 que plegava la presència militar a l’illa. 

Les diferents edificacions militars van quedar sota la custòdia d’un guarda assalariat que s’hi dirigia des de l’Estartit o hi residia per temporades. Es limitava a comunicar cada més a la comandància de Figueres els ensorraments que s’anaven produint de les velles parets emmudides i, com a molt, evitar alguna rapinya massa descarada. 

Ara el busseig s’ha convertit en una activitat econòmica. La freqüentació humana de l'arxipèlag es realitza a bord d'embarcacions privades o col.lectives d’excursió organitzada, basades al port de l’Estartit. La prohibició de baixar a terra, de tirar-hi cap àncora (per preservar els fons) i de superar-hi els tres nusos de velocitat sembla atraure per contradicció encara més barques.

L’opulència d’aquestes aigües va lligada a l’aportació en matèries nutrients de la desembocadura del Ter just al davant. L’arxipèlag no és més que la prolongació esqueixada del massís del Montgrí en el seu capbussó al mar, a redós del qual va sorgir el port de l’Estartit, que és la marina de Torroella. Des de la ciutat francesa de Toló i les seves illes Hyères fins les Columbretes de Castelló de la Plana no n’hi ha d’altres plantades al mar que tinguin les dimensions de les Medes.