Versos de fulla perenne : “Veles e vents han mos desigs complir”

Des d’una postura renovadora dirigida a una nova generació de públic, Paco Ibáñez acabava de demostrar a París amb el seu primer disc del 1964 que es podia posar música als versos de grans poetes clàssics com Góngora, Quevedo o Garcilaso, igual com Georges Brassens havia fet amb François de Villon o Léo Ferré a Guillaume Apollinaire. El cantant Raimon va fer el mateix el 1969 amb Ausiàs March, Anselm Turmeda o Jordi de Sant Jordi. I va convertir el poema “Veles e vents” d’Ausiàs March en una de les melodies més conegudes de tota la seva obra, enriquida amb l’orquestració cambrística dels arranjadors Lleó Borrell, Enric Gispert i Josep Soler.  L’esforç de comprensió que demana la llengua utilitzada sis segles enrere no va
ser un obstacle.

El valencià Ausiàs March (1400-1459), que va decidir abandonar l’occità provençal dels trobadors per escriure en la pròpia llengua, així com superar la temàtica de l’amor cortesà per introduir noves preocupacions morals, tornava a ser reconegut per l’ampli públic com un dels millors poetes de l’Europa del segle XV. 

L’hispanista Robert Archer opina: “A Europa el seu nom ha d’estar al costat de Geoffrey Chaucer a Anglaterra i François Villon a França”. Els nostres néts, voltats de robots d'intel.ligència artificial, potser encara tal.larejaran els versos escrits per Ausiàs March durant una navegació del port de València al de Nàpols, on regnava el rei aragonès Alfons el Magnànim:

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.