La història l’ha feta igual –o més-- l’amor que la guerra

Durant molt temps se’ns ha explicat la història com una encadenament de batalles i reis. Aquesta mitja veritat oculta l’altra mitja: al costat del protagonisme dels monarques hi havia el de la majoria social i entre cada batalla també es produïen esforços de pau, més importants i fructífers que no les guerres. Caldria adoptar una nova mirada històrica sobre la base dels períodes de pau cooperativa, igual que últimament s’ha reinterpretat a través de la vida privada de cada època, de la mirada de les dones, de les emocions, etc. (s’acaba de publicar a França el tercer volum de l’Histoire des émotions, dirigida per Alain Corbin). Dos
llibres recents il.lustren la nova visió. A El extraño orden de las cosas el neurocientífic Antonio Damásio, director de l’Institut del Cervell i la Creativitat de la Universitat Southern de Califòrnia, exposa que els sentiments cooperatius són l’origen de la civilització des del primer moment de l’origen bacteriològic de la vida fa 4.000 milions d’anys. 

Després de publicar el 1994 el llibre El error de Descartes sobre la separació de racionalitat i emoció, ara Damásio afegeix: “Quan la gent diu que la ciència, el progrés i la raó arreglaran el món s’equivoquen. Necessitaràs negociar. I la negociació necessita afecte. La ira i la por són molt ràpides, però desenvolupar la bondat, la benevolència, la compassió requereix reaccions més lentes. Si anem a reaccions instintives, els riscos són alts de manipulació de les democràcies”. 

El segon llibre de línia coincident, encara no traduït aquí, és el dels biòlegs Pablo Servigne i Gauthier Chapelle L'Entraide. L'autre loi de la jungle (L’ajuda mútua. L’altra llei de la jungla). Desplega els coneixements científics dels últims anys que contradiuen la teoria neoliberal de la nova dreta sobre la llei del més fort com a norma de conducta natural. 

“Seria absurd negar que la competició existeix en la naturalesa –declaren els dos autors. Però també seria absurd negar que l’ajuda mútua hi juga un paper fonamental. Aquesta és l’aposta del llibre. No diem que l’ajuda mútua sigui un remei absolut. També es pot cooperar per fer la guerra o per massacrar el poble del costat. L’important és convertir-nos en experts en cooperació, retrobar l’ús de la nostra segona cama”.
Els dos llibres m'han fet recordar la frase més repetida de Stephen Hawking en els articles publicats arran de la seva mort. Després de tota una vida dedicada a desentranyar les lleis del cosmos, el científic més reconegut de la nostra època després d’Albert Einstein concloïa: “L’univers no seria gran cosa si no fos la casa de la gent que estimes”.