El claustre del monestir de Santa Maria de Lluçà com a excusa d’ahir

Ahir ens vam escapar amb Joan Anguera fins el monestir de Santa Maria de Lluçà perquè diu que un dia es va sentir feliç al seu petit i recollit claustre romànic. L’historiador i conservador que hi viu, Joan Vila, ens va ensenyar l’interior fil per randa, incloses les pintures murals narratives del segle XIV, que eren com el You Tube de l’època. A mi m'acostumen a agradar més els exteriors, sobretot a Lluçà, topònim que deriva del genitiu llatí lux-lucis (de la llum) perquè aquí dalt no hi domina la boira de la plana de Vic. En efecte, ahir el sol hi lluïa encara més que el Pantocràtor romànic, igual
d’autèntics. L’altiplà lluminós del Lluçanès també es troba impregnat actualment pels purins de “l’aristocàrnia”, la xarxa de grans empreses de producció intensiva que han substituït les explotacions familiars. El Lluçanès suma 8.000 habitants i 250.000 porcs.

Els purins contaminen el terreny i els aqüífers quan són abocats pels tractors-cisterna als camps, una opció més barata a curt termini que portar-los a les plantes depuradores. El problema no són els porcs, sinó el model de producció i l’actitud permissiva de les autoritats. 

En realitat la visita al claustre de Santa Maria de Lluçà era l’excusa formal de la nostra sortida d’ahir. Al davant mateix hi treballa la Fonda la Primitiva. Alguns dies convoca dinars i sopars amb petit concert de música en viu: fins el juny vinent organitza el Cicle de Dones que porta com a lema “Estem cansades de fer els cors”. Els plats són de cuina catalana, però atenció al xurrasco amb salsa ximixurri de la mestressa, cuinera i cantant argentina Angélica Hernández, més coneguda com la Kin. 

Només obre els caps de setmana, de manera que a l’hora de dinar ens vam refugiar al restaurant familiar de quarta o cinquena generació El Collet de Sant Agustí de Lluçanès. La carta i el menú del dia són espectaculars: amanida de dolça i amorosa ceba amb olives i embotit, canelons amb fulla de col (en comptes de pasta italiana), galta de porc filetejada a la brasa (amb l’os serrat al moment de filetejar-la, no pas desossada) i de postres Panna cotta amb melmelada de gerds. En Joan Anguera, que és més de vida que jo, va demanar de segon un civet de senglar que presentava una visible gravetat baritonal wagneriana. 

Com que no es pot tenir tot, vam deixar per un altre dia el restaurant Cal Penyora del poble veí de Santa Eulàlia de Puig-oriol, regentat per l’àvia Emília Macià, el seu marit Ernest Erra i les filles Àngels i Teresa Erra, germanes de l’escriptor osonenc Ramon Erra. La família va celebrar el 2017 els primers cinquanta anys al capdavant de l’establiment. Els guisats de caça de l’Emília són llegendaris. El xai de pastura (del ramat del marit de la Teresa) fet “simplement” a la brasa, d’antologia.

Els equivocats deuen pensar que cuinar a la brasa és una pràctica primitiva, elemental, despullada. En canvi alguns dels records més suculents de la meva memòria són de brasa pura i sapient. La brasa és l’oxigen de la cuina, el seu element més vital, delicat i noble, encara que ens costi admetre el valor de la simplicitat.

Els autèntics monestirs, les autèntiques basíliques del nostre patrimoni també són aquests actius establiments de menjar.