De vegades surto a caminar pels voltants de Pals

Per celebrar el temps que té temps, de vegades surto a caminar pels voltants de Pals a ventilar les muses pàl.lides. Ho faig al trot curt dels cavalls vells i miro de col.locar-me al punt intermedi entre l'harmonia de l’indret i la trivialitat del món. Els sembrats han begut la pluja davant dels horitzons familiars i les velles pedres de la contrada, al minifundi empordanès pròdig en perspectives. A Sant Feliu de Boada descanso una estona, abans de reprendre la marxa. El paisatge que cadascú sent com a propi és aquell que mostra capacitat d’adreçar-se al cor i d’entrar-hi. Recórre’l en solitari o bé en companyia canvia una part del fenomen.
 L’amistat ajuda sempre –o quasi sempre— a conviure amb la realitat.

Arrenco la caminada amb brotxades fortes, impulsives. Les coses han de tenir un ritme, sigui el que sigui, feixuc o bé tensat, però un ritme. La mirada inhala el paisatge gairebé amb la xarrupada audible de la sopa, l’escaneja en un acte d’estimació instintiva, dintre d’un moment primaveral del cicle biològic que afavoreix la reconnexió amb la vitalitat a l’alça de la naturalesa. Altres persones cauen en l’astènia primaveral o les irritacions al.lèrgiques. No ens posarem mai d’acord, és inútil 

Hi ha moltes maneres de millorar el dia o d’empitjorar-lo mitjançant el vol indisciplinat de la imaginació. Jo prefereixo els enunciats sintètics, algun adjectiu lluminós i una metàfora verdejant que mossegui prou per sortir de la rodera. Les coses no tenen més sentit que el que som capaços donar-li, ja sigui per consens o per conjectura individual. 

Aquest paisatge ha canviat forçosament. Tot i així a mi em sembla el mateix de sempre, del sempre de la meva vida particular. No necessito que canviï gaire, no m’avorreix tal com el veig. Tampoc necessito que torni enrere, cap a la fantasia regressiva d’una arcàdia inventada. Em conformo amb que les pròtesis tecnològiques i els disbarats constructius no despuntin massa. 

Avui l’única innovació real seria un cert decreixement, un canvi estructural dels defectes més cridaners de l’organització social. I que les pensions de jubilació tornessin a estar indexades amb l’augment del cost de la vida, com ho estaven abans del govern del PP. 

Mentre observo com els cereals de gra d’aresta aixequen el coll, penso en una frase de mossèn Ballarin, un capellà sense borles ni galons: “El pitjor pecat de tots és ser un merda seca”. Sense deixar de caminar al trot curt pels voltants de Pals, li dono tota la raó. No necessito res més. (foto Quim Curbet).