Un premi Nobel de Literatura per una frase, el cas de Walcott

Si no hagués rebut el Nobel de Literatura l’any 1992, pocs haurien conegut Dereck Walcott, el poeta caribeny que escrivia en anglès. Inclús llorejat, no és avui dels més llegits, un any després de morir. La seva extensa obra ha estat traduïda, però va ser al discurs de recepció del Nobel quan va pronunciar les paraules que l’immortalitzen als meus ulls: “El destí de la poesia es enamorar-se del món malgrat la història". Pot semblar una frase senzilla, en canvi tinc la certesa que justifica un Nobel i una vida. Sempre he admirat el laboriós mèrit de la capacitat de síntesi, l’encert de condensar un món en una frase, una fulguració de poques paraules capaç
d’abraçar un univers.

En general l’obra de Derek Walcott pateix de la dispersió. Començant pel lloc d’origen que sempre va reivindicar, l’illa caribenya anglòfona de Saint Lucia, “allà on el sol, cansat d’imperi, es pon”. Ningú no sabria situar-la exactament. 

Indagar la quantitat d’illes del Carib resulta quasi impossible. La més gran és Cuba, al costat d’altres illes majors com Haití/Santo Domingo, Jamaica i Puerto Rico. Al seu voltant sura un rosari il.limitat, una diàspora de petites illes que la potència colonial anglesa designava com a West Indies, les Índies Occidentals, per distingir-se de les Antilles Holandeses i les possessions franceses de Guadalupe i Martinica al mateix mar caribeny. L’arxipèlag de les Índies Occidentals és cinc vegades més extens que el de Grècia... 

L’illa de Saint Lucia, independent des del 1979, suma 180.000 habitants. Estava especialitzada –o condemnada-- cap a l’exportació bananera, després diversificada amb mangos i alvocats, i sobretot amb el turisme. 

Compta entre els habitants amb un premi Nobel de Literatura, llunyà descendent d’esclaus negres, format a la universitat anglesa de les Índies Occidentals a Jamaica, resident a Trinidad com a crític d’art i de teatre, professor de literatura a la universitat de Boston durant més de dues dècades. El 1990 va publicar el llibre de poesia èpica caribenya Omeros, profusament traduït i valorat. Va influir en la concessió del Nobel dos anys després, com també hi va influir el seu amic Joseph Brodsky, guardonat cinc anys abans. 

Joseph Brodsky va dedicar a Derek Walcott un esmolat treball crític, recollit al llibre La canción del péndulo: “Les biografies reals dels poetes són com les dels ocells, quasi idèntiques: les seves dades reals es troben en la manera de sonar”. 

És exacte, la manera de sonar de Derek Walcott queda compendiada en aquella frase: “El destí de la poesia es enamorar-se del món malgrat la història"... 

Brodsky va voler rematar-ho, en una exhibició de domini narratiu al voltant de la poesia del seu amic: “Això són les Índies Occidentals, aquest és el regne que en altres temps, amb la seva innocència de la història, va confondre el fanal d’una caravel.la amb la llum al final del túnel i ho va pagar car.... Era una llum a l‘entrada del túnel. És el que acostuma a passar tant als arxipèlags com a les persones. En aquest sentit, tot home és una illa. Si hem de presentar aquesta experiència com a pròpia de les Índies Occidentals, aclarim alhora que ens referim al lloc descobert per Colom, colonitzat pels britànics i immortalitzat per Walcott. També podríem afegir que atribuir a un lloc la condició de realitat lírica és un acte més imaginatiu i generós que el descobriment o l’explotació d’una cosa que ja estava creada”.