La rivalitat entre Bernini i Borromini a la Roma d’avui

Ningú no discutia la preeminència de Miquel Àngel, però havia mort el 1564 i els papes de Roma i la cort cardenalícia continuaven encarregant obres a mans plenes per culminar la gran capital barroca destinada a enlluernar els fidels i els infidels. Va arribar el moment de Bernini i Borromini, enfrontats. Podria semblar que Bernini va guanyar el duel: la columnata de la plaça de Sant Pere, el baldaquí serpentí de la basílica, els àngels monumentals del pont sobre el riu Tíber que hi condueix, la font del Tritó i la dels Quatre Rius a Piazza Navona, l’obra mestra escenogràfica de l’Èxtasi de Santa Teresa a l’església de Santa Maria della Vittoria, titllada amb raó de “l’espectacle eròtic més sorprenent
de la història de l’art, a cavall entre el misteri sagrat i la indecència” per l’historiador Simon Schama al llibre El poder de l’art.

Tot això no demostra que Borromini sortís perdedor, encara que només fos per la meravella de la seva església de Sant’Ivo alla Sapienza, avui transitable al centre de la Roma barroca. No em refereixo només a l’interior ni al campanar hel.licoidal. Penso en el claustre d’entrada, una de les millors “places” d’aquest barri neuràlgic i bigarrat entre el Panteó i Piazza Navona. 

El fet de no ser exactament una plaça, d’haver-hi d’entrar per la porta, l’allibera de la pressió urbana dels voltants. Però és com una plaça porxada, amb moltes de les qualitats i pocs dels inconvenients inherents al concepte. Els bancs de seure són mínims i escarits, encara que també això se li pot perdonar. 

Els historiadors de l’art posen l’accent en altres aspectes eminents del recinte. Jo em quedo amb la funció acollidora, reposant, airejada del claustre. La paraula “claustre” no designa només el pati més o menys monumental d’un edifici. També té un significat anatòmic més suau, de niu protegit, palpitant i vital: el claustre matern. 

Entro cada vegada a Sant’Ivo alla Sapienza per deambular al claustre, la resta la dono per coneguda des de la meva joventut. El claustre m’acull cada vegada amb una capacitat de distensió, una amabilitat que recorro amb sorpresa renovada. 

Entre les llambordes del pati, a la primavera, l’herba li sobreposa una verdor de prat tendre. De vegades hi munten petites exposicions, plafons sobre mil temes del moment que dupliquen els recorreguts possibles al llarg de l’espai. El volto o el travesso amb una calma autènticament barroca, com qui troba per uns instants la quadratura del cercle. 

A la placeta adjacent, la minúscula cafeteria Sant’Eustachio fa brunzir tota la Roma d’avui per consumir el millor cafè, coronat per la capa d’escuma, la mucosa viva d’una textura, un sabor i un color inigualats. El cafè del bar Sant’Eustachio potser es pot igualar, la seva escuma no. 

Intento convèncer els meus acompanyants que la fama del bar Sant’Eustachio li deu molt al fet de trobar-se sota l’influx tan acostat de Sant’Ivo alla Sapienza, l’obra mestra de Francesco Borromini.