Demà fa cent anys de l’arrencada literària d’”El quadern gris”

La primera frase d’alguns llibres s’ha convertit per a molts lectors en un autèntic detonador, igual que les primeres notes d’algunes simfonies són capaces d'evocar amb claredat immediata el que vindrà. És el cas d’arrencades literàries cèlebres com: “Digueu-me Ismael” (Moby Dick), “Durant molt temps me’n vaig anar al llit ben d’hora” (La recerca del temps perdut), “Totes les famílies felices s’assemblen, cada família infeliç ho és a la seva manera” (Anna Karenina) o “Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo” (Cien años de soledad). N’hi ha una altra, de la qual demà es compleix el centenari. Diu concretament: “1918, 8 de març. Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat”. És l’arrencada aparentment gris del dietari El quadern gris, de Josep Pla, el dia que complia 21 anys. El número 1 que porta aquest llibre a la seva Obra Completa no és únicament ordinal, també cardinal, de preeminència dintre de la seva
torrencial producció.

Des de la primera immersió en el periodisme i la literatura el 1920, Pla va llançar-se a una activa reflexió sobre l’estil, l’ofici d’escriure, l’actitud de l’escriptor. Va optar, a contracorrent de la tendència dominant aleshores, per un projecte alternatiu al ruralisme modernista i al preciosisme noucentista.

Es va decantar per una prosa antiretòrica, d’una laboriosa senzillesa formal per tal d'obrir el paquet, disseccionar l’embolcall de les coses, exfoliar-ne la pell morta, arribar a la concisa formulació d’una construcció complexa, perfilar el retrat d’una psicologia interrogant, cal.ligrafiar els rínxols d’un paisatge fins a convertir-lo en una experiència tàctil, la revelació d’un instant, la síntesi visual dels maquillatges naturals i dels corromputs.

Amb aquella frase d'arrencada emprenia el repte balzacià de compondre en prosa periodística, en comptes de fer-ho a través de la novel.la, la Comèdia humana del seu país i el seu segle. Un retaule, un inventari de l’època a través d’una perspectiva quotidiana, amb un lèxic despullat, una coloració grisa i un to volgudament menor, un punt de vista independent i crític, inclinat al cinisme i la mordacitat, capaç de destil.lar un dels edificis més importants de la literatura catalana i castellana del moment. 

Al pròleg del seu primer llibre, Coses vistes, ja exposava amb contundència el programa que seguiria tota la vida: “La literatura anomenada noble, altisonant, merament retòrica i formal, buida per dins, basada en les habilitats de l’estil, en els jocs de paraules, ha estat universalment abandonada. L’escriptor cerca avui la realitat, la meravellosa, enorme, misteriosa realitat que ens volta i a la qual donem voltes, i només és acceptada com a veritable aquella literatura que parteix del real i en cerca l’emoció entranyable”.

El 1991 El quadern gris va ser objecte d’un revelador estudi de Lluís Bonada, reeditat en diverses ocasions. El 2004 el professor Xavier Pla va editar el facsímil del quadern gris originari, les llibretes d’anotacions de joventut. El 2012 va aparèixer, finalment, la versió corregida d’errates d'edició, a càrrec del professor Narcís Garolera. 

De l’arrencada literària de tot allò farà demà cent anys.